Saturday, 25 March 2017

Sixty years young

As all of my EU-initiated friends know, today marks the sixtieth anniversary of the Treaty of Rome, which gave birth to the European Economic Community. Over time, this became the European Communities and, just after I was born, the European Union.

This isn't a historical account of the EU, however, so I'll stop the history lesson right there. I don't even want this to be a political post, though, to be sure, everything that comes out of my mouth is. But I thought to myself that it would be fun to reflect on what Europe means and has done for me, as the Union turns 60. And that is precisely what I'll be doing here. Don't expect me to talk about all the good the Union has brought about, or the bad, or Brexit. This is a purely personal post.

I did not grow up in a particularly Europhile environment. Spain is among the least Europhobic member states, but I should say that, outside of the political elite, this is more out of apathy, acceptance and a huge inferiority complex than out of conscious, informed and committed Europeanism. When I was a kid, Europe was simply something that was there and no one thought about - which I find particularly beautiful now.

I remember being checked for ID and changing pesetas into francs when I went to Disneyland Paris, aged 8, weeks before the euro entered into circulation. I never thought much of it, as I never thought much of not being checked for ID or not changing euros into anything when I travelled to Portugal and Italy in the following years. I was a child and it was all natural and normal.

By my mid-teens I started to think international, became obsessed with speaking proper English and not the ridiculous pidgin I heard at school every day, and even travelled to Dublin to improve my English skills. It was never about the language per se, it was about being able to communicate with others. I made friends with people from Italy to Russia, passing through France and Germany.

A year after that I took part in an exchange with a school in London, made friends with a few Britons, and that is when it all started. I took my A-levels and eventually moved to York for my undergraduate degree. And you know what has happened since then. What you probably don't know is that, out of all places, the UK is where I became a European and started to think like one.

In the beginning, it was just about solving my inner identity complex. I was Spanish by design and British by choice, which made me both not really Spanish and not really British. But I was European through and through, and my burgundy passport proved that. As the months went by, however, I started noticing many other things. My department at York was very international, with a clear majority of non-UK Europeans, followed by Britons and third country nationals.

And I saw how life was way easier for us, EU citizens, than for other foreigners, be them American or Nigerian. Not only they paid five times as much as us in tuition fees but, bar the Swiss and the Norwegians, they were subject to residence permits which limited their ability to work and skip seminars. I was also amazed by the fact that Scottish and Spanish students did not pay any tuition fees in Scottish universities but English, Welsh and Northern Irish students did. While trying to make sense of that ridiculous situation, I came across the principle of non-discrimination and the nightmare of EU law applicability.

My close friends came from all over the continent and spoke all sorts of languages. I decided to learn French and took a month-long course in Paris where, again, I happened to meet people from all over Europe (and the world). I never had to worry about visas or passports or anything: with just my ID card, which is always in my wallet, I came and went as I pleased. By then I had met enough third-country nationals to be aware of what I will from now on call my European privilege. From entering French museums for free to non-existent passport control lines, or speedy checks where applicable, passing through a single European Health Insurance Card, the little perks were everywhere. I am aware that this happened to me as a privileged, middle-class kid who had the luck of living abroad and flying almost every month, I am not shallow - but the perks were still there.

When I was a kid, I was always reading books about Nazi Germany, fiction and non-fiction alike. And I started wondering: how did we get from that to this in just a few decades? I needed more answers than a simple Wikipedia marathon, so I moved to Paris to study the issue further. A master's degree later, I'm still not quite sure I can answer the question. Sure, I know the history of what happened, but I will never understand how those few visionary leaders had the courage to go through with something so clearly mad in their context, because for me it all is as natural as the air I breathe. Or, at least, as the air I wish I breathed.

I will never understand how people hated neighbour enemies they had never met. I know people who happen to be citizens of all 28 member states, and have spoken to people from all 28 member states. I also speak the EU's five most spoken languages, which puts me in an incredible position when travelling because I'm always likely to find someone that speaks at least one of those five. I have lived in four member states and visited ten others. My only thought when counting them for this post was 'I have 14 to go'. Because the EU isn't 'abroad', it is an extended home. And you should know your home.

Some people tell me that the EU never had anything to do with this. That it is silly for a Spaniard to think that a German is less of a foreigner than a Canadian or a Rwandan. But they're wrong on so many levels:

First of all, member states have never been conflict-free for such a long time. Ever. People defending that the Second World War was so brutal that no one wanted another war had better look at what people were saying in 1920 after the Great War. We may love each other now but that only came about through pegging our livelihoods to those of the other member states when we were still wary of each other's guts (to put it mildly). War will not happen tomorrow if the EU disintegrates today, but what comes around, goes around.

Second of all, and I cannot stress this enough: freedom of movement and bureaucratic harmonisation. I moved to the UK when I wanted and I studied there partly because I knew that my degree would necessarily have the same value in Spain as a Spanish one - I was covered if I ever wanted to return. In the current context, I am grateful for having a French diploma too, and hoping to God that Frexit doesn't happen. But even in practical terms, the EU has rendered travel much easier and much cheaper (competition rules, air traffic, lack of migration restrictions, roaming, single currency, etc.): surely not everyone can afford to travel, but a way bigger percentage of the European population can afford to travel now than it could thirty years ago when the Single European Act was signed.

Third of all, the meaning of Europe has shifted. I'll give you an example: for my grandparents, it was a continent who sent in fighters to their civil war. For my parents, it was something to strive for. For me, it's my friends and lovers, my acquaintances and colleagues. It's the cities in which I have been, the languages I have learned, the food I've eaten and the beverages I've drunk.

Paradoxically enough, the European Union hasn't only made me know Europe better, it has also made me know Spain better. Some of my best friends come from Madrid, Valencia, Andalusia, Galicia and other Spanish regions. I met all of them either in the United Kingdom, France or Belgium, or through somebody I met there. Spain's geographical mobility is close to zero, especially for Catalans like me who rarely venture beyond our linguistic realm: were it not for the EU, I would have never met them, and I wouldn't understand the country that lends me a passport as well as I do now.


I know that the EU isn't perfect. As things stand right now, it is a largely neo-liberal bureaucratic monster led by a bloated elite, which I'm incidentally all set to be a part of. Nevertheless, I have two comments on this:

a) The perfect system has never existed (and I doubt it will ever exist).
b) As Jean Quatremer rightly points out in Yann Barthès's Quotidien, problems in the system should not lead to calls for dismantling it. In his words, "no one thinks that France works well but no one calls for its demise either".

I can understand that many people won't feel like celebrating sixty years of complex rules and entangled economies in a trade-friendly liberal context. Even if I don't think that it is as bad as the publicity it gets, and that many health and economic provisions do protect citizens and small consumers, I barely feel like celebrating that myself.

But today shouldn't be about that. Today should be, first and foremost, about the guys who had the balls of talking about a united Europe when the continent had barely recovered from a devastating war. It should be about the fact that the peripheral islands, the southern dictatorships and the eastern commies eventually joined in. The beauty of having MEPs sit, think and vote on party lines, rather than national ones. The beauty of a faceless, stateless Commission that does all of the dirty work, favouring and pleasing no one but money. In short, about the ontological idea of a united Europe.

Because we have united. We are not one, we were never meant to be, but the Union is something completely natural for all of us now, even for those who are currently in the process of leaving it or were never there. Its benefits have changed the continent and its mentality in its entirety, from Paris, Berlin and London to Oslo, Bern and Belgrade. Norway and Switzerland reap many of the EU's benefits while being out of it simply because the EU exists - no one should be naïve enough to think that if two countries out of thirty can do without it, all the others can too. For free-riding to occur, there has to be a wagon to ride. And, honestly, neither EFTA nor the EEA would be strong enough as wagons to carry all of us.

When I explain that I got my first payslip in France on a Spanish passport and a British national insurance number, people say "haha that's funny" but no one has ever told me "how is that even possible?". Sixty years ago it would have been unthinkable, even thirty years ago, but now, whether you agree with it, it is natural. It is a given or, as the French say, an acquis.

I do not think that the combination of all EU laws being called acquis communautaire is a product of chance. Its very name should remind us that even though we think of it as a given now, it is something we as a community of entities have acquired over time and may lose at any moment. It is something to cherish and relish and fight for when we feel it's under threat.

So today I thank the Union for having created a context in which I can identify as a European first, for having increased my compatriots by almost half a billion people, for having allowed me to use the languages I've learned in a real context, for making my travels far easier and cheaper than those of my parents at my age, for having made my international education and professional experience possible and, cheekily enough, for having given me a job last year. I can only hope it'll eventually pay my wages again!

Above all, however, I will never be grateful enough to the Union for all the friends I have made thanks to it, and that is definitely something to toast to.

Here's to you, Europe!

Wednesday, 9 November 2016

Thoughts on 2016 so far

[If you only care for the political analysis, jump straight to the second half of this piece. If you only care for me, read just this first half. Ideally, read both.]

Given the date I am writing this, you probably think this is going to be a post about Trump. Well, I am sorry to disappoint you, but not really. Not exclusively and not primarily so, at the very least. I just want to write a general reflection on what I make of 2016 up to today. As a political scientist, to be sure. And, since this is my personal blog, I will be using my life as timeline and reference point to my wider analysis.

The year started off pretty well. While Spain was trying to form a government after its first election, I was enjoying a well-deserved two-month holiday before starting work at the European Parliament, in Brussels, on the 1st of March. Well-deserved because I had been working non-stop for a year and half on my Master's degree, and because I had just experienced the terrorists attacks in Paris.

I travelled to the United States on a solo holiday in February, in which a lot of good things happened to me. In case you are wondering, these were things like experiencing temperatures of -32*C (-26F) and reconnecting with people from earlier in my life. Anyways, when I came back, I went straight to Brussels.

When you feel European first and foremost, have studied Politics and have a passion for communication, working for the Spokesman of the European Parliament is one of the best things that can happen to you. So even if you are traumatised from your recent experience in Paris, the world becomes your oyster pretty quickly. You meet a lot of VIPs on a daily basis, you are doing what you love, and everyone around you values you. What could possibly go wrong?

Well, say that three weeks into your new life, boom. Quite literally, terrorist attacks round the corner from your office. A sense of déjà-vu accompanies you throughout the adrenaline-injected day, together with the inopportune jokes of 'this shit follows you, don't come over here' from your friends in other places.

Anyways, you spend the next day and night with people who have also experienced both attacks, and you find yourself again. Two weeks later you go on your first business trip, all expenses paid, courtesy of the taxpayer, and that cheers you up. Throughout the next weeks, you plan some trips with your new friends, and then, the amazing happens: you get offered a job that will give you stability till 2019.

The job is a fully-funded PhD scholarship from a British university that will have you study the integration of Molenbeek Moroccans into Belgium from an EU perspective. You fly over, meet your future advisors, get a feel for the place, like it, and sign it. You sort out accommodation too. At the same time, Spain calls for a second election and, since you have always voted abroad, you get yourself a flight home - to see the atmosphere in polling stations. The world is your oyster and Brussels is cold in June, why would you not?

So I did. I flew home on EU referendum day. I went to bed in my childhood room, and thought of how privileged I was, how far I had come. And I woke up to disaster: the United Kingdom had voted to leave the European Union. After a campaign full of blatant lies, Leaver vocals backed out on their promises during the course of the same morning in which results were given.

I was mourning all day. I just could not understand. How, how the hell? How is this possible? I was depressed, in denial, and I cried. I am grateful I got to spend the day with my family, who cried with me. Suddenly my future looked grey: I was a Spanish national who, after having worked for an EU institution, was about to get quite a few dozens of thousands of pounds to study the integration of Muslim migrants in one of Europe's most radicalised neighbourhoods (according to the media, at least) from an EU perspective. Great from all angles indeed.

So after a few weeks of careful meditation, and having taken all practical factors into account, I realised there was no way I could bear with it all. I was barely starting to emerge from my terrorism-induced trauma and three years of bigotry in the Midlands could not be in the cards for me. So after a failed attempt at deferring entry, I refused the scholarship and helped my to-be advisors to find a new candidate. I had come to like them, and this is probably the toughest decision I have ever had to take in my life.

I left Brussels halfway through July and immediately flew over to Morocco, where I spent about a month improving my Arabic skills. In Morocco, I disconnected from politics, from finding a job, from the media and the news, from my traumas and my problems - I led a very simple life in which choosing a bar in the morning and a restaurant in the evenings, together with intricate Arabic grammar, were my biggest challenges.

And I found inner peace. It was perfect. I could have extended it forever. But one's gotta do what one's gotta do, so I came back to Barcelona and started the job hunt just as we were getting into September. And all hell broke loose.

Now, for those who do not know what it is like to come back home and live with your parents (and grandmother) after five years living on your own: let me assure you, it is far from easy. I will not go into the details, but let us agree that such a situation requires some adjusting, and adjusting needs time.

But time, I have. I must have sent well over a hundred CVs by now, and apart from a couple of (very) short-term jobs, I have found nothing. Rather than in falling into a depression, and aside from the little travelling I have done to meet friends, I have been dedicating my time to following current affairs, and reflecting on everything that is going on.

And I mean, we have been seeing the signs for some time now: take UKIP's and the FN's results in the 2014 EP elections, the treatment given to refugees by the EU, Narendra Modi's victory in India, to name but a few. But in 2016, everything that we considered normal is just gone.

Brexit, for instance: it is not just the fact that 'Leave' won it, it is that, after all that has happened ever since, 47 per cent of Britons would vote for the Conservatives if there were an election now. Compare that to 35 per cent in 2015. In other words, institutional bigotry is rewarded with a higher rate of approval.

But there are many, many other examples. Poland and Hungary would each deserve an article of its own, as would Austria's presidential election or Italian politics. We could talk about Rodrigo Duterte's rise into power in the Philippines, about the ousting of Dilma Rousseff in Brazil or about Turnbull's government in Australia.

We could talk about the polarisation of Israeli politics, and about the sham coup in Turkey, or about AfD's mild success in German state legislatures. Or about the Icelandic Pirate Party and the rise of Islamism across the Arab world. Or, indeed, about many other signs.

But two examples come to mind as more striking than the rest: firstly, Colombia's rejection of a peace deal with the FARC guerrillas after decades of a bloody war, which happened via referendum after an agreement had been made between the leader of FARC and the President of Colombia, who, incidentally, has won this year's Nobel Peace Prize over this.

And secondly, of course, the election of Donald Trump, an inexperienced and outlandish man who also happens to be a confess racist, misogynist and sexual assailant, to the world's highest public office. 

When I went to bed on EU referendum night, I was pretty much certain that the Remains would have it. And I hoped to be right. And I was wrong. Last night, I went to bed being pretty much certain that Trump would win. And I hoped to be wrong. And I was right.

[First half ends. Second half starts.]

I would lie if I said that I have felt shocked or in disbelief today. I have not. This is the missing element to an idea that has been developing in my mind over the last few months. That these are outcry votes, against the elites, against globalisation, escapes no one's minds.

But the reality is that we are living in a post-truth world and conventional candidates have not been speaking post-truth language. Facts do not matter in an era where all the world's information is in your pocket and two clicks away. This spread of ludicrous political events all have one element in common, and just one: elites can be hurt.

The more you prove it, the more it expands. And because news from everywhere reaches everywhere in seconds, people in America have been exposed to Brexit, much like people in Austria and Poland have been exposed to Hungary. So why not give it a go themselves?

This is not a worldwide phenomenon... yet. Countries like Canada and Spain prove that conventional politics and dialogue are still possible. For the Spaniards reading this: do not even try to compare our political landscape to what is going on elsewhere. Granted it is not ripe yet, but we seem to be going in the appropriate direction.

I very much fear that Trump's victory will give wings to populists around the world: most especially so, because of electoral timings, cultural similarities, and because it is an example I hold dear to my heart, France. Unless we change our strategies, we cannot rule out a Le Pen presidency come next year.

So how do we do it? Well, I am no expert, and I do not want to claim that I have all the answers. These are, after all, just my personal reflections, but I invite each and every one of you to reflect on this coldly and calmly. But this is what I have found.

First of all, I know very few people who voted for Brexit, no one who voted for Hofer in Austria, no one who voted against the Colombian peace deal, and I believe that no one who has voted for Trump. Then again, I am probably a part of the elite that this electorate is looking to destroy: I have received top international education and have been a part of the Brussels bubble, working for the EU's only directly-elected institution.

I have carried my life in a suitcase and a carry-on since I turned eighteen. This means that most of the people I have met as an adult are also within that atmosphere. The offspring of the accommodated classes from around the world, progressive, interconnected, multilingual. We are the by-product of globalisation, so we do not even question the phenomenon.

No one ever chooses where they are born: we are generally not bad people, most of us are not spoiled brats. But this is who we are, and us is who we socialise with for the most part. On top of that, my social environment is made up of people who have chosen to devote their life to politics. So obviously, on top of all of the above, we are politically active and politically aware.

For us, voting for Trump or voting against peace is fantasy. I mean, why the hell would anyone do that? So whenever it happens, we post a bunch of complaints on social media, we encourage each other, and we move on with our lives. We may be outraged, but a weekend getaway every now and again helps.

I have to let you on a little secret here: I am definitely one of these people, but the environment in which I grew up, here in Barcelona, is not. My family is not like that, my childhood friends are mostly not like that, and people around me are generally not like that. What I am trying to tell you is that, if Spain had a Trump-like candidate, many people around me would vote for him.

Indeed, Catalonia has its own anti-establishment agenda, the independence movement, and a majority of my town is for secession - this includes members of my family and a majority of childhood friends. I have seen friends take part in pro-independence marches and then fail to vote in elections, as I have seen friends look at me suspiciously for what I have made of my life.

And I will let you on a second little secret: over the last few weeks, I have grown a bit depressed. I have sent over a hundred applications and have had fewer than 10 returns, all of them negative. I have had people ignore my e-mails and people reject my e-mails asking a couple of questions as if they were full-fledged applications, which shows that they did not even read them in the first place.

I have seen employers ask for two years of experience, four languages and an international experience (all of which costs money) to qualify for a four-month unpaid internship in one of the world's most expensive cities. The barriers to entry into the market are huge because there are so many qualified candidates that they can afford to offer modern slavery: worst-case scenario, their daughter or nephew will take it.

I have felt scammed, betrayed, despised. I started off the year at the very top, being paid extremely well for a startlingly interesting traineeship at the core of this continent's ruling elite, where I had a real role and where my job made a difference. And now, here I am: wearing some PJs in front of my computer, in my childhood room, stuffed with books, looking for lousy jobs and willing to take anything just because I need to feel productive, active, do something.

I have managed to find a couple of things that will keep me busy until Christmas, both of which carry decent pays, so I am not complaining or moaning. I am just sharing, because I need to share this for you to understand what I am going to say next.

Imagine for a second that you have not had access to top-tier education, that you have never been able to afford travel, that you have seen your loved ones out of work, that you are or have been out of work yourself, and not because of super high competition, but because there are barely any jobs for which you are wanted.

And I say "imagine" because most of the people that I know who are going to read this have never had such limitations. Imagine that you need help to feed your family: I volunteer in my local food bank and I see it every day. Imagine that no one around you remembers feeling useful to society.

Now, imagine someone comes along and they say they will change things. Imagine that person is different, that person is like you or tells you they are like you, and that person promises to kick out ruling elites from where they are. Wall Street bankers, out. City investors, out. 

You have nothing to lose. So you may very well go along with it. And now imagine this happens after you have seen people like you fight in other countries and win, and have seen other countries' elites shattered by the common folk. Well, you obviously go along with it. Whatever they do, whatever they promise, it cannot be worse than now, and it could be better, because it is too soon to tell.

I do not mean to justify bigotry, racism or xenophobia. Hatred fuels hatred and that is just wrong and leads to losses for all. As a Westerner who has lived through the terrorist attacks in Paris and Brussels, speaks sort of fluent Arabic and sympathises with Muslims, I know very well what I am talking about.

All I am saying is: if we are to win this fight, if we are to stop post-truth politics from invading us all and, consequently, from avoiding a world war in a decade or two, we need to stop our actions. We need to take a step back, stop looking over the shoulder at people voting for unconventional winning choices, and dialogue.

This is hard for one main reason: we do not know them, and they do not know us. Our leaders talk to us and their leaders talk to them; we do not read their media and they do not read ours. We naturally distrust someone from 'the other side' if we meet one by chance, and try not to get too close.

Which is why I encourage you to do two things: first, shut yourself somewhere quiet and try to think of the reasons that may have taken someone to choose what you consider illogical. Think of what it would take for you to make the same choices. And second, try to find someone who you know is from the other side, open your mind, ask them to open theirs, sit down, and talk.

You will not agree with each other, neither of you will convince the other one, but at least you will both see things from a different perspective. And if we all do this, especially those of us close to the so-called elites, then perhaps we still have a chance to stop this madness before it is too late. This is particularly relevant if you are French: the world is looking at you now.

As for me, now that I have this off my chest, I am going back to my job hunt - where I came to be because of post-truth in the first place. Had Britain voted Remain, I would be in the Midlands leading an academic life right now. But it did not. And you know what? I do not regret for a single second having said no to the scholarship. What is life but a learning process, after all.

Friday, 2 October 2015

La ley de asilo en Europa

Si no sabes cómo funciona la ley de asilo en Europa y te gustaría entender un poco mejor las bases jurídicas de la crisis migratoria actual, intento explicarlo de manera sencilla en este artículo. ¡Espero que os guste!

Monday, 28 September 2015

Què fer-ne dels resultats?

Nota: he utilitzat les dades reflexades a l' amb un percentatge de vots escrutats del 99,78%.

De petit era bo en matemàtiques, i de gran vaig decidir dedicar-me a l'estudi de la política. Avui és una ocasió adient per ajuntar ambdues, sent rellevants per a l'anàlisi dels resultats del 27S.

Si haguéssim de resumir els resultats d'aquestes eleccions en una de les quatre operacions bàsiques, es miri per on es miri la divisió guanya a la suma, a la resta i a la multiplicació. Per una vegada, aquí és igual que ho mirem en vots o en escons. Així que farem les dues. També caldrà mirar la geografia dels resultats.

Comencem, doncs.

Els vots

Abans de res, cal dir que la participació en aquests comicis ha estat del 77,44%. Si bé cal preguntar-se per què gairebé un de cada quatre catalans no hi ha volgut (o pogut) participar, el cert és que feia gairebé tants anys com fa que tenim democràcia que no hi havia una participació tan alta.


El sí

Junts pel Sí es va presentar com la principal alternativa al statu quo, com la millor manera d'encetar el viatge català cap a Ítaca. Havent-hi ajuntat els diputats de Convergència i d'Esquerra, i havent-hi sumat representants de la societat civil catalana (així, en minúscula, eh!), era la candidatura unitària a favor de la independència. Han tret un 39,54% dels vots. És a dir, un 30,62% dels ciutadans censats a Catalunya els han votat. Aquest nivell de cohesió per una mateixa candidatura és excepcional.

Per altra banda, també cal dir que és el primer cop que la suma de vots per Convergència, Unió i Esquerra no assegura una majoria absoluta a la cambra. En qualsevol cas, hi ha més protagonistes de la nit: mirem, per exemple, a la Candidatura d'Unitat Popular.

La CUP ha tret un 8,21% dels vots, que equival a un 6,36% del cens. Junts pel Sí s'ha afanyat a comptar aquests vots com part de la seva victòria però, de fet, cal dir que gran part de la campanya de la CUP ha estat "independència però sense el Mas". A les declaracions que va fer l'Antonio Baños a TV3 ahir a la nit, així com al discurs que va fer a l'Aliança de Poblenou, va establir com prioritats el rescat ciutadà, l'atur de desnonaments i de privatitzacions abans de seure's a negociar amb ningú. També va deixar intuir que les CUP serien favorables a un candidat presidencial de Junts pel Sí consensuat que no fós Mas.

La suma d'ambdues candidatures dóna un 47,75% dels vots, així com un 36,98% del cens.

El no

La gran sorpresa de la nit va donar-la Ciutadans. Aquest partit, que defensa un sistema autonòmic amb seny i que aposta per la recentralització de serveis públics bàsics, va consolidar-se com a segona força al Parlament amb un 17,92% dels vots (és a dir, un 13,88% del cens).

A Ciutadans s'hi sumen el PSC, amb un 12,73% dels vots (9,86% del cens), amb una alternativa federalista però sense autodeterminació, i el PP, amb un 8,50% dels vots (6,58% del cens), amb una línea gens conciliadora que passa per la unitat indissoluble d'Espanya.

La suma de les tres candidatures dóna un 39,15% dels vots, així com un 30,32% del cens.

El què?

Tothom esperava que Catalunya, sí que es pot obtingués millors resultats dels que va acabar tenint. És més que possible que part de l'explicació d'aquest fracàs es basi en què no han sabut posicionar-se adequadament en la línea plebiscitària d'aquestes eleccions, parlant clar i català, i dient si estaven a favor o en contra del que fós. Tot i així han obtingut un 8,94% dels vots (6,92% del cens). Aquesta xifra gens menyspreable demostra la preocupació de molts catalans respecte llur percepció d'una ciutadania socialment desemparada.

Val a dir que si durant la campanya les forces anti independentistes han dit que Catalunya, sí que es pot era soberanista, i les forces independentistes han dit que eren unionistes, un cop rebuts els resultats ambdós camps han canviat d'opinió i els han comptat com "uns dels seus".

A l'altra banda dels indecisos tenim a Unió, partit democristià que no té cap problema en proclamar el seu catalanisme alhora que apel·la a la tranquil·litat política i econòmica. Amb un 2,51% dels vots (1,94% del cens) no han obtingut el suport que potser esperaven.

Tot i ser partits que no tenen res a veure, si els posem en comú sobre la base de la seva falta de claredat respecte la independència, tenim una suma de l'11,42% dels vots, o el que és el mateix, un 8,86% del cens. Si hi sumem els altres vots (PACMA, Retallades No, Guanyem i Pirata), que junts fan un 1,12% dels vots, tenim un 12,54% de vots, és a dir, un 9,71% del cens.

Els escons


La repartició d'escons és la següent:
  • JxS: 62 (45,9%)
  • CUP: 10 (7,4%)
  • CSQEP: 11 (8,2%)
  • Cs: 25 (18,5%)
  • PSC: 16 (11,9%)
  • PP: 11 (8,2%)
Les forces independentistes sumen 72 escons (53,3%), les forces unionistes sumen 52 escons (38,5%) i les forces que no s'han pronunciat sumen 11 escons (8,2%).

Resumim-ho en una taula:

% a favor
 Cens     Vots   Escons
Al mig/NS
Nota: Els percentatges de cens i vots no sumen 100% a causa dels vots nuls (0,39% dels vots), dels vots en blanc (0,53% dels vots), i de l'arrodoniment que he fet a dues xifres decimals.

Això què vol dir?

Això, de fet, vol dir moltes coses i no vol pas dir res. Tot alhora. Depèn de quin sigui el teu punt de vista. Aquí intentaré fer un recull de punts de vista diferents, per intentar aportar una mica de claredat. Que els reculli no vol dir que estigui d'acord amb tots, o que no n'estigui d'acord amb cap d'ells. Un gerro de flors al mig d'una taula rodona és el mateix gerro per a tothom, però des de cada cantó de la taula es veurà una cosa diferent. I si ho mirem en picat o en contra-picat, encara més.

Punt de vista plebiscitari
  • Els independentistes: amb una majoria absoluta d'escons hi ha legitimitat per tirar endavant amb la independència, sabent que el conjunt de forces més votat és l'independentista.
  • Els unionistes: sense una majoria absoluta de vots, els independentistes han guanyat les eleccions però han perdut el plebiscit, il·legitimant la independència.

Punt de vista polític
  • L'esquerra: la governabilitat depèn d'un partit d'extrema esquerra amb els drets ciutadans per bandera.
  • La dreta: l'oposició a una gran coalició esquerra-dreta serà una força centrista.

Punt de vista ideològic
  • El nacionalisme (ronda 1): el catalanisme ha assolit una gran victòria envers l'opressor espanyol.
  • El nacionalisme (ronda 2): una colla de rebels està intentant fracturar la unitat d'Espanya.
  • El neoliberalisme: la independència pot dur per una banda a inestabilitat financera i afectació al comerç català i espanyol, per altra banda pot ser la oportunitat per a crear un mercat més competitiu per així poder crear més riquesa.
  • El comunisme: els capitalistes catalans i espanyols han aconseguit enfrontar el proletariat entre sí i, mentre s'hi entretenen, es dediquen a continuar explotant-los i a enriquir-se de manera il·legítima.
  • L'ambientalisme: la veritable lluita no és nacional ni política, és contra aquells qui estan destruint la Terra, i ni les forces independentistes ni les forces unionistes semblen preocupades per salvar el planeta.
  • El socialisme: els drets socials han de ser la principal lluita de la política, la sanitat i l'educació no haurien d'estar per sobre de les fronteres o el lliure mercat.

Punt de vista de partit
  • JxS: aquests resultats demostren la clara victòria en escons i en vots de les forces independentistes, que legitimen la continuació del full de ruta cap a la declaració unilateral d'independència. La CUP haurà de recolzar els clars guanyadors de la nit sense fer nosa.
  • CUP: aquests resultats demostren que hi ha una victòria dels independentistes, però que un de cada cinc independentistes no volen la independència que proposa Mas, sinó una república que respecti els drets ciutadans i que condemni les privatitzacions i els desnonaments. Independència, sí, però sense ignorar aquests fets. Cal posar condicions a Junts pel Sí.
  • Cs: haver gairebé triplicat els escons és una clara victòria que aporta al Parlament per primer cop una oposició de veritat, que podrà donar veu a tots aquells catalans que no se senten representats per l'actual establishment i què volen una Catalunya dins d'una Espanya amb seny.
  • PSC: haver-se mantingut com a tercera força és un signe important que demostra que la relació de Catalunya amb Espanya ha de canviar, però sense una independència completa, que a més posaria en risc els drets socials, com els posa el govern popular i el govern convergent.
  • CSQEP: ens ha castigat el no posicionar-nos respecte la independència, tot i que els drets socials siguin la prioritat i siguin el veritable camí de l'autodeterminació. És vergonyós que ambdós fronts consideressin CSQEP com a enemics durant la campanya i al·liats després dels resultats.
  • PP: el més important no són els vots perduts, sinó el fet que les forces independentistes no comporten una majoria dels vots dels catalans i que per tant Catalunya vol seguir formant part d'Espanya.
  • UDC: és una llàstima que el seny no hagi prevalgut al si del catalanisme tradicional, el de veritat.

Punt de vista administratiu
  • Els independentistes: els diferents diputats de JxS, i el seu conjunt amb els diputats de les CUP, hauran de posar les seves diferències a un costat i trobar un punt comú d'acord per poder aconseguir l'objectiu final que és la independència catalana. Si cal més legitimitat, que es reformi la llei electoral.
  • Els unionistes: un govern composat per diputats de la dreta lliberal, de l'esquerra socialdemòcrata, de la societat civil, i de l'extrema esquerra anti-capitalista és ingovernable i no té cap futur. Durant el camí cap a Ítaca, Catalunya ha de seguir tenint un govern i una administració que ara mateix no estan garantits. Les forces independentistes no tenen una majoria suficient per canviar la llei electoral.

Punt de vista jurídico-legal
  • El dret català: la llei s'ha de respectar sempre. En cas de tirar endavant amb la independència, cal veure quines eines jurídiques podrien emprar-se.
  • El dret espanyol: la llei s'ha de respectar sempre. Si s'intenta violar, es pot tirar enrera o bé per batalla judicial, o bé per la força si el primer no funciona.
  • El dret comunitari: la llei s'ha de respectar sempre. La Unió no té competència per legislar ni crear jurisprudència sobre secessió o adhesió de nous estats a la Unió, que roman una competència dels Estats membres. Si els catalans s'independitzessin de veritat, caldria fer enginyeria jurídica per veure el seu encaix a Europa, ja que una adhesió automàtica és legalment impossible i una adhesió accelerada és políticament complicada.
  • El dret internacional: la llei s'ha de respectar sempre, tot i que no hi hagi manera d'executar-la. Les secessions unilaterals no es reconeixen si no és en cas de circumstàncies excepcionals (com Kosovo), que no apliquen a Catalunya, i l'autodeterminació ha de comportar una doble majoria qualificada sobre vots i sobre cens, seguint l'exemple de la jurisprudència canadenca. Donat que aquí només hi ha una majoria d'escons, les condicions no es compleixen.

Punt de vista geogràfic
  • Lleida, Girona i Tarragona: clara victòria independentista, tant en vots com en escons. Una majoria de províncies catalans vol la independència.
  • Barcelona: clara derrota independentista, tant en vots com en escons. La província de Barcelona té més del doble d'habitants que les altres tres províncies combinades, no pot ser que se li imposi aquesta decisió. Hi ha clares diferències internes, entre comarques com l'Osona, el Bages i el Maresme d'una banda, i l'àrea metropolitana de Barcelona de l'altra.
  • Val d'Aran: clara victòria unionista. Fins i tot si Barcelona s'ha d'aguantar, Aran té dret a l'autodeterminació com a poble que és, amb cultura i llengua pròpies. Quin seria l'encaix d'Aran a aquesta Catalunya independent?

Punt de vista social
  • Els que estan a favor de la independència: la voluntat d'un poble s'ha expressat democràticament a les urnes, el poble català vol la independència.
  • Els que volen l'autodeterminació però no la independència: la societat catalana està dividida en dues meitats. El govern català només veu la meitat independentista, i el govern espanyol només veu la meitat unionista. Com aconseguir una Catalunya unida i de tots?
  • Els que no volen l'autodeterminació: la voluntat d'una regió s'ha expressat democràticament a les urnes, els catalans no volen la independència.

Sense ànim de plagiar a cap periodista de la Sexta, aquí teniu les dades: les conclusions són vostres.

Saturday, 26 September 2015

Jornada de reflexió(n)

D'acord, estic fent trampa: com a resident a l'estranger vaig votar dimecres, així que la meva jornada de reflexió va ser dimarts, no avui.

Pero pensando, pensando, me he puesto a pensar sobre a quién votaría de verdad, estando totalmente de acuerdo con sus propuestas.

Heus ací la meva reflexió per a aquesta jornada.

Votaria a algú qui prometés que, guanyi qui guanyi demà, no hi haurà una meitat menys u dels catalans decebuda i descontenta.

Votaría a quien no me hiciera disculparme por ser catalán.

Votaria a qui no em fés disculpar-me per ser espanyol.

Votaría a quien me garantizara mayor inversión en sanidad y educación.

Votaría a quien prometiera medios de comunicación públicos neutrales y libres.

Votaria a qui em prometés una societat unida, sense escissions transversals.

Votaría a quien me prometiera el fin del odio en nuestra tierra.

Arribats a aquest punt, si algú tingués aquest programa, em seria ben igual si aquesta persona fós independentista o unionista. Lo votaría igual, porque antes que tener un documento u otro, lo que quiero es recuperar mi patria. El sentiment de ser part d'una societat plural i lliure, on hi ha desacord però on tots ens entenem, donde da igual el partido que uno vote o el idioma que uno hable, porque lo que importa es que, al final del dia, tots som catalans. O españoles. O de Marte. Però on siguem el que siguem, som veïns i vivim en pau.

En fin, soñar es gratis. Y eso está bien, que los catalanes somos fieles fervorosos de la Verge del Puny. Feliç jornada de reflexió!

Saturday, 12 September 2015

Catalunya, independència i UE: una perspectiva jurídica

Advertència: la majoria d'aquest text és de natura legal, no política.
Nota: sent aquesta una anàlisi jurídica, intento recollir tots els escenaris possibles, tant els més com els menys probables, el que la fa una mica llarga. Si no vols llegir la part jurídica del text, pots saltar directament de la Introducció als Possibles entrebancs al camí.


Primer de tot, us poso en situació: entrevista de l'Stephen Sackur a en Raül Romeva, líder de la llista electoral de Junts pel Sí, al programa HARDTalk de la BBC, el passat 9 de setembre. L'entrevista dura mitja hora, però en aquest post em vull centrar en un clip de tres minuts que la BBC ha publicat sota el títol "Ningú no pot expulsar Catalunya de la Unió Europea", que podeu veure si piqueu sobre l'enllaç.

Us en faig un petit resum, per si de cas l'anglès no és el vostre fort: el presentador li recorda al senyor Romeva que quan el senyor Barroso va anar al programa, va deixar molt clar que un nou estat hauria de fer un procediment d'accés a la Unió Europea. En Romeva contesta que és positiu ser reconegut com a estat, i que un no-estat no pot ser expulsat de la Unió. 
El senyor Sackur diu que no et poden fer fora perquè no estàs dins, al que el senyor Romeva respon que ell ara mateix és ciutadà espanyol i que, per tant, és ciutadà de la Unió, i aquesta ciutadania la Unió no li pot treure a set milions i mig de persones.

Després en Sackur li recorda com el Jordi Sànchez, president de l'ANC, va reconèixer que Catalunya estaria fora de la Unió en un primer moment, per després retractar-se. Després d'una petita discussió sobre això, en Romeva diu que "a nivell legal, no està escrit enlloc que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió". Finalment diu que la Unió és un projecte molt pragmàtic i que davant un problema així, una solució podria trobar-se fàcilment. O fins i tot vàries.

Com a jurista en potència especialitzat en dret comunitari, voldria escriure aquí una resposta al senyor Romeva. Veig tres punts principals:

1. Un no-estat no pot ser expulsat de la Unió Europea.
2. La Unió Europea no pot fer fora a set milions i mig de ciutadans.
3. No està escrit enlloc que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió.

Anem a pams.

La no-expulsió del no-estat

La Unió Europea és una unió d'estats sobirans, establerta pels tractats bessons de la Unió Europea (TUE) i del Funcionament de la Unió Europea (TFUE), actualitzats per últim cop a Lisboa el desembre de 2007, entrant en vigor el 2009. Col·loquialment es parla del "Tractat de Lisboa". Qualsevol estat europeu compromès amb els valors de la Unió (recollits a l'Article 2 TUE) pot demanar entrar-hi (Article 49 TUE). Per poder demanar l'accés cal complir els criteris de Copenhague. Un cop l'accés s'ha demanat, s'ha de complir l'acquis communautaire (conjunt de lleis, normes i pràctiques) en 35 matèries diferents.

A ulls de la comunitat internacional, UE inclosa, un país esdevé un estat quan gaudeix de reconeixement diplomàtic. Aquest reconeixement pot ser implícit o explícit. A més a més, un estat pot reconèixer o no el govern d'un país com legítim. El reconeixement del govern comporta el reconeixement de l'estat, però no vice versa.

Si Catalunya s'independitza, és possible que no tots els estats del món reconeguin a Catalunya immediatament. Si un nombre important d'estats ho fa, incloent-hi sobretot els vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea, Catalunya podrà acabar formant part de la Unió Europea.

Si pocs o cap estat reconeix a Catalunya com a estat sobirà o, en qualsevol cas, no tots els vint-i-vuit estats membres de la Unió ens reconeixen com a estat sobirà, Catalunya no serà un estat a ulls de la Unió i per tant no podrà demanar l'accés a la Unió. És a dir, primer de tot Catalunya hauria de guanyar el reconeixement dels vint-i-vuit estat membres de la Unió.

Aquest escenari és més problemàtic del que sembla: com he dit abans, el reconeixement del govern d'un estat implica de manera implícita però obligatòria el reconeixement de dit estat. Si Catalunya no és reconeguda com a estat i és un no-estat, com el senyor Romeva diu, el govern català no tindrà legitimitat a ulls de ningú, fora de les nostres fronteres, i per tant la comunitat internacional considerarà que el govern legítim és el govern espanyol.

El senyor Romeva té raó en part: si a Catalunya no se la reconeix com a estat, no se la pot expulsar, però no se la pot expulsar perquè se la segueix reconeixent com part integrant del territori espanyol i, per tant, es considera al Regne d'Espanya sobirà sobre tot el territori català. El govern català no tindria cap legitimitat a ulls internacionals, mentre que una invasió espanyola seria vista com legal sempre i quan es respectessin els drets humans de la població civil.

Si pel contrari, Catalunya aconsegueix ser reconeguda com estat sobirà per la comunitat internacional, això haurà d'implicar sens dubte un tractat entre el Regne d'Espanya i la República de Catalunya, on es del·limitaran fronteres, i s'acordaran les condicions de la secessió: part del deute, part dels fons de pensions i de les reserves, entre moltes altres.

Si això passa, el nou Regne d'Espanya (sense el territori català) serà declarat l'estat hereu o successor de l'antic Regne d'Espanya (amb el territori català), segons la Convenció sobre la Successió d'Estats de 1978, i per tant tots els tractats, convencions i obligacions internacionals que l'estat predecessor va adquirir es conserven. Entre aquestes, ni cal dir-ho, els Tractats de la Unió Europea i del Funcionament de la Unió Europea. Això és una interpretació literal de l'Article 15 de dita convenció.

En aquest escenari Catalunya és l'estat independent nou o estat novament creat, i no adquireix cap obligació ni membresia de l'estat predecessor. El primer que aquest estat ha de fer és demanar l'entrada a Nacions Unides. La seva admissió es votaria a l'Assemblea General sota la recomanació del Consell de Seguretat (on un dels membres per rotació el 2015 i 2016 és justament Espanya). Al no adquirir els tractats europeus, Catalunya queda automàticament fora de la Unió (no cal fer-la fora) i ha de demanar l'accés si hi vol formar part. Això és una intepretació literal de l'Article 17.3 de dita convenció.

A més dels articles ja citats, també són rellevants els articles 34.1, apartat (b) i 35, primer sagnat.

La no-expulsió de set milions i mig de ciutadans

L'Article 20 del TFUE estableix la ciutadania europea, dient que qualsevol persona nacional d'un estat membre de la Unió és automàticament ciutadà de la Unió. Per defecte, si es deixa de ser ciutadà d'un estat membre, es deixa automàticament de ser ciutadà de la Unió. Excepte en un parell de casos molt concrets (com el que recull la sentència Ruiz Zambrano del TJE) i en qualsevol cas no relacionats amb el que aquí ens ocupa, la ciutadania europea és secundària i depèn directament de la ciutadania d'un estat membre.

Havent vist tot el que hem vist, algú amb un passaport català no seria ciutadà de la Unió Europea. Tot i així, i aquí el senyor Romeva té tota la raó del món, la immensa majoria dels catalans són ciutadans de la Unió en virtut de ser nacionals espanyols. Segons l'Article 11.2 de la Constitució espanyola no se li pot retirar la nacionalitat espanyola a cap persona que la va adquirir al néixer. És a dir, Espanya ni treuria ni podria treure la nacionalitat espanyola als set milions i mig de catalans que la tenen el dia que Catalunya s'independitzi. En virtut d'això, els catalans seguirien sent ciutadans de la Unió Europea sempre i quan conservin la nacionalitat espanyola que ningú no els hi pot treure.

Cal tenir en compte un altre punt: les lleis de doble nacionalitat les imposa cada país lliurement pels seus nacionals. La llei a Espanya només reconeix la doble nacionalitat amb els països llatins, Andorra, Portugal i Filipines. Vist això, és de llei pensar que la doble nacionalitat amb una Catalunya independent es reconeixeria immediatament. Tanmateix, Espanya no prohibeix tenir múltiples nacionalitats. Posem l'exemple d'una persona que tingui passaports de Xile, Espanya i Regne Unit. El govern espanyol reconeix que el ciutadà espanyol X també és ciutadà xilè, i no reconeix que és ciutadà britànic, però no li prohibeix tenir un passaport britànic sempre i quan no l'utilitzi dins del territori espanyol.

En aquest punt, la llei espanyola és bastant oberta i permetria sens dubte, o bé com a conveni de doble nacionalitat o bé com a nacionalitats múltiples, que un ciutadà de la nova República de Catalunya adquirís la nacionalitat catalana tot en conservant l'espanyola, declarant en els tres anys següents a l'adquisició de la nacionalitat catalana la seva voluntat de conservar la nacionalitat espanyola.

Per altra banda, hi ha països com Holanda o Alemanya que imposen restriccions o prohibeixen totalment les nacionalitats múltiples. Aquí ja dependria d'a) la voluntat dels catalans independitzats de conservar la nacionalitat espanyola i de b) la voluntat del nou govern català de permetre la nacionalitat múltiple. No hauria de ser un problema, però s'ha de tenir en compte.

Tornant a la frase d'en Romeva, la Unió Europea no té competència per fer fora a ciutadans, donat que la ciutadania és una competència nacional i que la ciutadania europea s'estableix com secundària i totalment dependent de la ciutadania nacional. En qualsevol cas, tots aquells catalans que conservin el passaport espanyol, que seran tots aquells que vulguin perquè segons la Constitució espanyola és il·legal privar a algú de la nacionalitat, seguiran sent ciutadans de la Unió Europea - en virtut del seu passaport espanyol. Els ciutadans únicament catalans serien només ciutadans de la Unió en el moment en què Catalunya es convertís en un estat membre, i mai abans.

La no-escritura de l'expulsió

Ja ha quedat establert que una Catalunya independent amb reconeixement internacional quedaria automàticament fora de la Unió Europea, ja que ara mateix hi forma part donat que és part integral del territori d'un estat membre, en aquest cas Espanya. Contra tot pronòstic, hi ha precedent: la independència d'Algèria l'any 1962. Just abans la guerra algeriana, Algèria es considerava un departament francès, no una colònia, i per tant formava part de la Comunitat Econòmica Europea. Un cop va independitzar-se de França va deixar de formar-hi part. El cas és una mica diferent ja que els algerians eren francesos de segona i Algèria no té territori europeu, però en aquest cas inicialment va sortir de la Comunitat simplement pel fet d'haver deixat de formar part de França.

El cas de Grenlàndia és encara més clarificador: com a part del Regne de Dinamarca va entrar a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1973. El 1985 va votar en referèndum a favor d'abandonar la CEE, degut a la política europea en matèria de pesca, però va romandre part del Regne de Dinamarca. Avui els grenlandesos són ciutadans danesos (i per tant europeus), mentre que el territori grenlandès forma part de Dinamarca, però no així de la Unió Europea.

Havent vist els dos primers punts, i sabent que hi ha casos de territoris que han abandonat la Unió, voluntària o involuntàriament, cal adonar-se que una Catalunya independent reconeguda internacionalment estaria automàticament fora de la Unió Europea, des d'un punt de vista purament legal. Cal veure doncs com seria l'accés d'una Catalunya en aquesta posició a la UE.

Els criteris de Copenhague d'accés van ser acordats pels caps d'Estat i govern dels estats membres l'any 1993, i no han estat incorporats al Tractat per poder garantir que la decisió d'admetre a tràmit i d'acabar acceptant a un estat com membre de la Unió sigui una decisió política on el Tribunal Europeu de Justícia de Luxemburg no hi tingui competència.

Catalunya clarament compleix l'acquis communautaire, donat que porta trenta anys dins la Unió. Els criteris de Copenhague, requisits sine qua non per demanar l'adhesió, són els següents:

  • Institucions estables que garanteixin la democràcia, l'estat de dret, i el respecte dels drets humans.
  • Economia de mercat funcional.
  • Voluntat i capacitat d'assolir els objectius d'integració de la Unió en matèria d'unió política, econòmica i monetària.

Mal dades han d'anar per a què una Catalunya independent no pugui complir aquests requisits de manera automàtica. Des d'un punt de vista legal, Catalunya com a estat ho tindria molt millor que qualsevol altre estat a l'hora d'adherir-se a la Unió, car ja compleix tots els requisits i tot l'acquis.

Un cop reconeguda com a estat pels vint-i-vuit estats membres (i no abans), hauria de presentar la candidatura d'adhesió al Consell. Els dossiers s'estudiarien de manera ràpida i probablement senzilla, donada la simplicitat de mantenir el compliment de l'acquis durant el temps que el país estigui fora de la Unió.

Per finalitzar l'adhesió es firmaria un tractat d'accés entre els estats membres i l'estat candidat. Un cop aquest tractat sigui ratificat per tots els estats (tant membres com candidat) i per les institucions, es fixa la data d'adhesió. Aquest web jurídic de la Unió explica el procés d'adhesió perfectament i de manera bastant senzilla.

Degut a la rapidesa del procés en el cas català, des d'un punt de vista legal un altre cop, cal pensar que el procés podria completar-se en uns tres anys, basant-nos en els exemples històrics (no equiparables, però) de Suècia, Àustria o Finlàndia. Les condicions necessàries serien el reconeixement com a estat per part dels vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea (incloent l'estat successor a Espanya, és a dir Espanya-sense-Catalunya), la signatura del tractat d'adhesió per part dels governs de tots els estats membres i les institucions europees, i la ratificació de dit tractat per part de les cambres legislatives dels vint-i-vuit estat membres, a més del poder legislatiu europeu i del Parlament de Catalunya.

Possibles entrebancs al llarg del camí

Finalitzada l'anàlisi jurídica, m'agradaria comentar de manera breu els possibles problemes des d'una perspectiva politològica. Primer parlaré del moment de la declaració d'independència i els dies següents a dita declaració, i després de la possible adhesió de Catalunya a la Unió Europea.

Tot indica que el Parlament de Catalunya tindrà una majoria absoluta independentista  no gaire àmplia després del 27 de setembre, sumant-hi els escons de Junts pel Sí (JpS) i de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Els dirigents d'aquestes forces s'han compromès a iniciar el procés per a efectuar una declaració unilateral d'independència (DUI) si aquesta majoria absoluta es produeix.

És difícil pensar que una DUI aprovada per una majoria absoluta ajustada gaudirà d'ampli suport i reconeixement internacional. Normalment les secessions requereixen majories absolutes àmplies sobre el cens, no majories absolutes ajustades sobre el cens, ni molt menys majories absolutes virtuals sobre escons, basades en minories sobre el cens. Sóc conscient que per a poder fer-ho així caldria un referèndum que malauradament no ha estat autoritzat, però és un punt a tenir en compte a l'hora de pensar en el reconeixement internacional de la DUI catalana.

Si aquesta DUI no és reconeguda, tampoc no seran reconeguts ni el govern català com a legítim representant de la societat catalana ni Catalunya com a estat. Si això passa, a ulls de la comunitat internacional, Catalunya no serà més que una part rebel dins del territori espanyol, i el govern espanyol continuaria sent vist com el legítim sobirà sobre Catalunya. 

Com he esmentat abans, una destitució del govern català per part de les autoritats espanyoles seria vista com legítima a ulls internacionals, mentre que els drets humans de la població civil fossin respectats - és difícil pensar que no ho fossin a l'Europa del segle XXI, fins i tot amb tancs de per mig. Si fossin violats, Espanya podria enfrontar-se a una sanció per part de les autoritats europees. Sobre el paper, fins i tot una expulsió, però veient els últims quatre anys a Hongria cal acceptar que això no passarà. Si pel contrari no ho fossin, però, podria destituir el govern català (legal a nivell internacional) i després suspendre l'autonomia catalana i governar Catalunya des de Madrid, com preveu la Constitució espanyola (legal a nivell espanyol). Cap dels dos punts és il·legal segons el dret comunitari, punt important ja que en aquest escenari Catalunya mai deixar de formar part d'Espanya i per tant, tampoc no deixa de formar part de la UE.

I s'hauria acabat el bròquil.

Si pel contrari, la declaració d'independència fós reconeguda per Espanya, cal pensar que la resta d'estats europeus reconeixerien a Catalunya com a estat sobirà just a continuació, i així (i només així) podria iniciar els tràmits per adherir-se a la Unió Europea.

Una cosa és reconèixer a Catalunya com a estat sobirà, que ja seria complicat d'assolir, donats els moviments independentistes a nombroses regions de diversos països europeus: els escocessos i els nord-irlandesos a la Gran Bretanya, els bretons, els alsacians i els catalans a França, els bascs a França i Espanya, els padans i els sud-tirolesos a Itàlia, els bàvars a Alemanya, els flamands a Bèlgica, etc. És legítim pensar que alguns d'aquests estats tindrien recança a reconèixer una Catalunya sobirana per por a les conseqüències respectivament internes. Per parlar clar, el govern francès podria dir "no reconec a Catalunya per evitar donar ales als moviments secessionistes bretons o fins i tot catalans dins de França".

Una altra cosa ben diferent és acceptar l'adhesió de Catalunya a la Unió Europea. Fins i tot si aconseguíssim que tots els estats membres de la Unió Europea ens reconeguessin individualment i fóssim acceptats com a membre de Nacions Unides, caldria que el nostre tractat d'adhesió a la Unió fós ratificat per tots els parlaments nacionals. Tornant a l'exemple francès, fins i tot si l'Eliseu reconegués a Catalunya, l'Assamblea Nacional (la cambra baixa del Parlament) podria no acceptar l'adhesió de Catalunya a la UE un cop calgués la ratificació del tractat, i fins i tot si la resta de països sí que l'acceptessin, amb un que digui que no, s'hauria acabat el bròquil.

I també cal tenir en compte la dimensió espanyola: si arribéssim tan lluny, està clar que estaria en el millor interès d'Espanya que Catalunya fós membre de la Unió. Per desgràcia, la política a Espanya, igual que a Catalunya, és sovint menys racional i més carregada emocionalment del que hauria de ser, i cal pensar que en una qüestió tan sensible com la ratificació del tractat d'accés de Catalunya a la Unió Europea, la votació no estaria sotmesa a disciplina de partit, amb el que molt possiblement els diputats espanyols ens tombarien.

I aleshores què?

Com acabem de veure, des d'un punt de vista legal és molt complicat, però no impossible, que Catalunya s'independitzi, sigui reconeguda com a estat sobirà i acabi adherint-se a la Unió Europea. Com també hem vist, els possibles entrebancs polítics (i fins a cert punt legals) són massa nombrosos com per pensar que no ens n'hi trobarem cap.

El senyor Romeva diu a la BBC que la Unió és de natura pragmàtica i que diverses solucions poden ser trobades si la voluntat política hi existeix. Després de veure el que ha ocorregut amb Grècia, i la càrrega moral i sentimental del discurs neoliberal de la gran majoria de líders europeus (no només l'Angela Merkel), tinc els meus dubtes que això sigui com ell diu, però fins i tot si ho fós, hi ha dues limitacions importants al pragmatisme comunitari:

Primer, el context legal estableix de manera més clara del que sembla aquest procés, si hi combinem els sistemes de dret internacional públic, el dret comunitari i el dret nacional espanyol. El Tribunal Europeu de Justícia mai permetrà que les institucions comunitàries violin el dret europeu, el que limita en enorme mesura les eines polítiques pragmàtiques que la Unió podria emprar en un cas tan sui generis com la secessió de Catalunya d'Espanya.

Segon, la Unió Europea continua sent una unió d'estats sobirans, i de fet, els tractats que l'estableixen formen tanta part del dret comunitari com del dret internacional públic. Això vol dir que en matèries sensibles els estats s'han reservat la competència, trobant-s'hi el reconeixement d'estats i de governs, les qüestions de nacionalitat i els procediments d'adhesió a la Unió entre elles. Per tant, per molta voluntat que la Unió pugui tenir, tots els estats membres hauran d'intervenir, així com la comunitat internacional, tant a títol col·lectiu a Nacions Unides com a títol individual.

Estem en un moment històric a Catalunya. Molts catalans tenen un somni d'independència, molts catalans desitgen romandre part d'Espanya, i uns quants catalans potser encara no han decidit què volen, pels motius que sigui. Les lleis a vegades són justes i a vegades no ho són, i segur que tots podem pensar en exemples d'ambdues. No se'ns pot entel·lar el seny, però, a l'hora de raonar i d'analitzar tots els possibles escenaris, preferim quin preferim, o per brutals o irreals que siguin.

També hem d'entendre que no sóm el centre del planeta. La resta de països del món ens mira encuriosida, però cap d'ells no està disposat a sacrificar res per Catalunya, sigui independent o sigui part d'Espanya. Cal ser conscients que molts estats optaran per triar l'opció més còmoda i fàcil, tenint en compte tant les pròpies situacions internes com llurs relacions amb Espanya. En aquest context ho tenim complicat. Si realment anem a per totes amb la independència catalana, no pot ser que els qui s'estan ocupant de liderar el procés secessionista estiguin esperant el millor i no estiguin preparant-se pel pitjor. Perquè, després de tot, passi el que passi, és el futur de tots el qui està en joc.