Friday, 2 October 2015

La ley de asilo en Europa

Si no sabes cómo funciona la ley de asilo en Europa y te gustaría entender un poco mejor las bases jurídicas de la crisis migratoria actual, intento explicarlo de manera sencilla en este artículo. ¡Espero que os guste!

Monday, 28 September 2015

Què fer-ne dels resultats?

Nota: he utilitzat les dades reflexades a l'Ara.cat amb un percentatge de vots escrutats del 99,78%.

De petit era bo en matemàtiques, i de gran vaig decidir dedicar-me a l'estudi de la política. Avui és una ocasió adient per ajuntar ambdues, sent rellevants per a l'anàlisi dels resultats del 27S.

Si haguéssim de resumir els resultats d'aquestes eleccions en una de les quatre operacions bàsiques, es miri per on es miri la divisió guanya a la suma, a la resta i a la multiplicació. Per una vegada, aquí és igual que ho mirem en vots o en escons. Així que farem les dues. També caldrà mirar la geografia dels resultats.

Comencem, doncs.

Els vots


Abans de res, cal dir que la participació en aquests comicis ha estat del 77,44%. Si bé cal preguntar-se per què gairebé un de cada quatre catalans no hi ha volgut (o pogut) participar, el cert és que feia gairebé tants anys com fa que tenim democràcia que no hi havia una participació tan alta.


Font: Ara.cat.


El sí

Junts pel Sí es va presentar com la principal alternativa al statu quo, com la millor manera d'encetar el viatge català cap a Ítaca. Havent-hi ajuntat els diputats de Convergència i d'Esquerra, i havent-hi sumat representants de la societat civil catalana (així, en minúscula, eh!), era la candidatura unitària a favor de la independència. Han tret un 39,54% dels vots. És a dir, un 30,62% dels ciutadans censats a Catalunya els han votat. Aquest nivell de cohesió per una mateixa candidatura és excepcional.

Per altra banda, també cal dir que és el primer cop que la suma de vots per Convergència, Unió i Esquerra no assegura una majoria absoluta a la cambra. En qualsevol cas, hi ha més protagonistes de la nit: mirem, per exemple, a la Candidatura d'Unitat Popular.

La CUP ha tret un 8,21% dels vots, que equival a un 6,36% del cens. Junts pel Sí s'ha afanyat a comptar aquests vots com part de la seva victòria però, de fet, cal dir que gran part de la campanya de la CUP ha estat "independència però sense el Mas". A les declaracions que va fer l'Antonio Baños a TV3 ahir a la nit, així com al discurs que va fer a l'Aliança de Poblenou, va establir com prioritats el rescat ciutadà, l'atur de desnonaments i de privatitzacions abans de seure's a negociar amb ningú. També va deixar intuir que les CUP serien favorables a un candidat presidencial de Junts pel Sí consensuat que no fós Mas.

La suma d'ambdues candidatures dóna un 47,75% dels vots, així com un 36,98% del cens.

El no

La gran sorpresa de la nit va donar-la Ciutadans. Aquest partit, que defensa un sistema autonòmic amb seny i que aposta per la recentralització de serveis públics bàsics, va consolidar-se com a segona força al Parlament amb un 17,92% dels vots (és a dir, un 13,88% del cens).

A Ciutadans s'hi sumen el PSC, amb un 12,73% dels vots (9,86% del cens), amb una alternativa federalista però sense autodeterminació, i el PP, amb un 8,50% dels vots (6,58% del cens), amb una línea gens conciliadora que passa per la unitat indissoluble d'Espanya.

La suma de les tres candidatures dóna un 39,15% dels vots, així com un 30,32% del cens.

El què?

Tothom esperava que Catalunya, sí que es pot obtingués millors resultats dels que va acabar tenint. És més que possible que part de l'explicació d'aquest fracàs es basi en què no han sabut posicionar-se adequadament en la línea plebiscitària d'aquestes eleccions, parlant clar i català, i dient si estaven a favor o en contra del que fós. Tot i així han obtingut un 8,94% dels vots (6,92% del cens). Aquesta xifra gens menyspreable demostra la preocupació de molts catalans respecte llur percepció d'una ciutadania socialment desemparada.

Val a dir que si durant la campanya les forces anti independentistes han dit que Catalunya, sí que es pot era soberanista, i les forces independentistes han dit que eren unionistes, un cop rebuts els resultats ambdós camps han canviat d'opinió i els han comptat com "uns dels seus".

A l'altra banda dels indecisos tenim a Unió, partit democristià que no té cap problema en proclamar el seu catalanisme alhora que apel·la a la tranquil·litat política i econòmica. Amb un 2,51% dels vots (1,94% del cens) no han obtingut el suport que potser esperaven.

Tot i ser partits que no tenen res a veure, si els posem en comú sobre la base de la seva falta de claredat respecte la independència, tenim una suma de l'11,42% dels vots, o el que és el mateix, un 8,86% del cens. Si hi sumem els altres vots (PACMA, Retallades No, Guanyem i Pirata), que junts fan un 1,12% dels vots, tenim un 12,54% de vots, és a dir, un 9,71% del cens.

Els escons


Font: Ara.cat.

La repartició d'escons és la següent:
  • JxS: 62 (45,9%)
  • CUP: 10 (7,4%)
  • CSQEP: 11 (8,2%)
  • Cs: 25 (18,5%)
  • PSC: 16 (11,9%)
  • PP: 11 (8,2%)
Les forces independentistes sumen 72 escons (53,3%), les forces unionistes sumen 52 escons (38,5%) i les forces que no s'han pronunciat sumen 11 escons (8,2%).


Resumim-ho en una taula:

% a favor
 Cens     Vots   Escons
Secessió
36,98
47,75
53,3
Unió
30,32
39,15
38,5
Al mig/NS
9,71
12,54
8,2
NC
22,56
N/A
N/A
Nota: Els percentatges de cens i vots no sumen 100% a causa dels vots nuls (0,39% dels vots), dels vots en blanc (0,53% dels vots), i de l'arrodoniment que he fet a dues xifres decimals.

Això què vol dir?


Això, de fet, vol dir moltes coses i no vol pas dir res. Tot alhora. Depèn de quin sigui el teu punt de vista. Aquí intentaré fer un recull de punts de vista diferents, per intentar aportar una mica de claredat. Que els reculli no vol dir que estigui d'acord amb tots, o que no n'estigui d'acord amb cap d'ells. Un gerro de flors al mig d'una taula rodona és el mateix gerro per a tothom, però des de cada cantó de la taula es veurà una cosa diferent. I si ho mirem en picat o en contra-picat, encara més.

Punt de vista plebiscitari
  • Els independentistes: amb una majoria absoluta d'escons hi ha legitimitat per tirar endavant amb la independència, sabent que el conjunt de forces més votat és l'independentista.
  • Els unionistes: sense una majoria absoluta de vots, els independentistes han guanyat les eleccions però han perdut el plebiscit, il·legitimant la independència.

Punt de vista polític
  • L'esquerra: la governabilitat depèn d'un partit d'extrema esquerra amb els drets ciutadans per bandera.
  • La dreta: l'oposició a una gran coalició esquerra-dreta serà una força centrista.

Punt de vista ideològic
  • El nacionalisme (ronda 1): el catalanisme ha assolit una gran victòria envers l'opressor espanyol.
  • El nacionalisme (ronda 2): una colla de rebels està intentant fracturar la unitat d'Espanya.
  • El neoliberalisme: la independència pot dur per una banda a inestabilitat financera i afectació al comerç català i espanyol, per altra banda pot ser la oportunitat per a crear un mercat més competitiu per així poder crear més riquesa.
  • El comunisme: els capitalistes catalans i espanyols han aconseguit enfrontar el proletariat entre sí i, mentre s'hi entretenen, es dediquen a continuar explotant-los i a enriquir-se de manera il·legítima.
  • L'ambientalisme: la veritable lluita no és nacional ni política, és contra aquells qui estan destruint la Terra, i ni les forces independentistes ni les forces unionistes semblen preocupades per salvar el planeta.
  • El socialisme: els drets socials han de ser la principal lluita de la política, la sanitat i l'educació no haurien d'estar per sobre de les fronteres o el lliure mercat.

Punt de vista de partit
  • JxS: aquests resultats demostren la clara victòria en escons i en vots de les forces independentistes, que legitimen la continuació del full de ruta cap a la declaració unilateral d'independència. La CUP haurà de recolzar els clars guanyadors de la nit sense fer nosa.
  • CUP: aquests resultats demostren que hi ha una victòria dels independentistes, però que un de cada cinc independentistes no volen la independència que proposa Mas, sinó una república que respecti els drets ciutadans i que condemni les privatitzacions i els desnonaments. Independència, sí, però sense ignorar aquests fets. Cal posar condicions a Junts pel Sí.
  • Cs: haver gairebé triplicat els escons és una clara victòria que aporta al Parlament per primer cop una oposició de veritat, que podrà donar veu a tots aquells catalans que no se senten representats per l'actual establishment i què volen una Catalunya dins d'una Espanya amb seny.
  • PSC: haver-se mantingut com a tercera força és un signe important que demostra que la relació de Catalunya amb Espanya ha de canviar, però sense una independència completa, que a més posaria en risc els drets socials, com els posa el govern popular i el govern convergent.
  • CSQEP: ens ha castigat el no posicionar-nos respecte la independència, tot i que els drets socials siguin la prioritat i siguin el veritable camí de l'autodeterminació. És vergonyós que ambdós fronts consideressin CSQEP com a enemics durant la campanya i al·liats després dels resultats.
  • PP: el més important no són els vots perduts, sinó el fet que les forces independentistes no comporten una majoria dels vots dels catalans i que per tant Catalunya vol seguir formant part d'Espanya.
  • UDC: és una llàstima que el seny no hagi prevalgut al si del catalanisme tradicional, el de veritat.

Punt de vista administratiu
  • Els independentistes: els diferents diputats de JxS, i el seu conjunt amb els diputats de les CUP, hauran de posar les seves diferències a un costat i trobar un punt comú d'acord per poder aconseguir l'objectiu final que és la independència catalana. Si cal més legitimitat, que es reformi la llei electoral.
  • Els unionistes: un govern composat per diputats de la dreta lliberal, de l'esquerra socialdemòcrata, de la societat civil, i de l'extrema esquerra anti-capitalista és ingovernable i no té cap futur. Durant el camí cap a Ítaca, Catalunya ha de seguir tenint un govern i una administració que ara mateix no estan garantits. Les forces independentistes no tenen una majoria suficient per canviar la llei electoral.

Punt de vista jurídico-legal
  • El dret català: la llei s'ha de respectar sempre. En cas de tirar endavant amb la independència, cal veure quines eines jurídiques podrien emprar-se.
  • El dret espanyol: la llei s'ha de respectar sempre. Si s'intenta violar, es pot tirar enrera o bé per batalla judicial, o bé per la força si el primer no funciona.
  • El dret comunitari: la llei s'ha de respectar sempre. La Unió no té competència per legislar ni crear jurisprudència sobre secessió o adhesió de nous estats a la Unió, que roman una competència dels Estats membres. Si els catalans s'independitzessin de veritat, caldria fer enginyeria jurídica per veure el seu encaix a Europa, ja que una adhesió automàtica és legalment impossible i una adhesió accelerada és políticament complicada.
  • El dret internacional: la llei s'ha de respectar sempre, tot i que no hi hagi manera d'executar-la. Les secessions unilaterals no es reconeixen si no és en cas de circumstàncies excepcionals (com Kosovo), que no apliquen a Catalunya, i l'autodeterminació ha de comportar una doble majoria qualificada sobre vots i sobre cens, seguint l'exemple de la jurisprudència canadenca. Donat que aquí només hi ha una majoria d'escons, les condicions no es compleixen.

Punt de vista geogràfic
  • Lleida, Girona i Tarragona: clara victòria independentista, tant en vots com en escons. Una majoria de províncies catalans vol la independència.
  • Barcelona: clara derrota independentista, tant en vots com en escons. La província de Barcelona té més del doble d'habitants que les altres tres províncies combinades, no pot ser que se li imposi aquesta decisió. Hi ha clares diferències internes, entre comarques com l'Osona, el Bages i el Maresme d'una banda, i l'àrea metropolitana de Barcelona de l'altra.
  • Val d'Aran: clara victòria unionista. Fins i tot si Barcelona s'ha d'aguantar, Aran té dret a l'autodeterminació com a poble que és, amb cultura i llengua pròpies. Quin seria l'encaix d'Aran a aquesta Catalunya independent?

Punt de vista social
  • Els que estan a favor de la independència: la voluntat d'un poble s'ha expressat democràticament a les urnes, el poble català vol la independència.
  • Els que volen l'autodeterminació però no la independència: la societat catalana està dividida en dues meitats. El govern català només veu la meitat independentista, i el govern espanyol només veu la meitat unionista. Com aconseguir una Catalunya unida i de tots?
  • Els que no volen l'autodeterminació: la voluntat d'una regió s'ha expressat democràticament a les urnes, els catalans no volen la independència.

Sense ànim de plagiar a cap periodista de la Sexta, aquí teniu les dades: les conclusions són vostres.

Saturday, 26 September 2015

Jornada de reflexió(n)

D'acord, estic fent trampa: com a resident a l'estranger vaig votar dimecres, així que la meva jornada de reflexió va ser dimarts, no avui.

Pero pensando, pensando, me he puesto a pensar sobre a quién votaría de verdad, estando totalmente de acuerdo con sus propuestas.

Heus ací la meva reflexió per a aquesta jornada.

Votaria a algú qui prometés que, guanyi qui guanyi demà, no hi haurà una meitat menys u dels catalans decebuda i descontenta.

Votaría a quien no me hiciera disculparme por ser catalán.

Votaria a qui no em fés disculpar-me per ser espanyol.

Votaría a quien me garantizara mayor inversión en sanidad y educación.







Votaría a quien prometiera medios de comunicación públicos neutrales y libres.







Votaria a qui em prometés una societat unida, sense escissions transversals.

Votaría a quien me prometiera el fin del odio en nuestra tierra.

Arribats a aquest punt, si algú tingués aquest programa, em seria ben igual si aquesta persona fós independentista o unionista. Lo votaría igual, porque antes que tener un documento u otro, lo que quiero es recuperar mi patria. El sentiment de ser part d'una societat plural i lliure, on hi ha desacord però on tots ens entenem, donde da igual el partido que uno vote o el idioma que uno hable, porque lo que importa es que, al final del dia, tots som catalans. O españoles. O de Marte. Però on siguem el que siguem, som veïns i vivim en pau.

En fin, soñar es gratis. Y eso está bien, que los catalanes somos fieles fervorosos de la Verge del Puny. Feliç jornada de reflexió!

Saturday, 12 September 2015

Catalunya, independència i UE: una perspectiva jurídica

Advertència: la majoria d'aquest text és de natura legal, no política.
Nota: sent aquesta una anàlisi jurídica, intento recollir tots els escenaris possibles, tant els més com els menys probables, el que la fa una mica llarga. Si no vols llegir la part jurídica del text, pots saltar directament de la Introducció als Possibles entrebancs al camí.

Introducció


Primer de tot, us poso en situació: entrevista de l'Stephen Sackur a en Raül Romeva, líder de la llista electoral de Junts pel Sí, al programa HARDTalk de la BBC, el passat 9 de setembre. L'entrevista dura mitja hora, però en aquest post em vull centrar en un clip de tres minuts que la BBC ha publicat sota el títol "Ningú no pot expulsar Catalunya de la Unió Europea", que podeu veure si piqueu sobre l'enllaç.




Us en faig un petit resum, per si de cas l'anglès no és el vostre fort: el presentador li recorda al senyor Romeva que quan el senyor Barroso va anar al programa, va deixar molt clar que un nou estat hauria de fer un procediment d'accés a la Unió Europea. En Romeva contesta que és positiu ser reconegut com a estat, i que un no-estat no pot ser expulsat de la Unió. 
El senyor Sackur diu que no et poden fer fora perquè no estàs dins, al que el senyor Romeva respon que ell ara mateix és ciutadà espanyol i que, per tant, és ciutadà de la Unió, i aquesta ciutadania la Unió no li pot treure a set milions i mig de persones.

Després en Sackur li recorda com el Jordi Sànchez, president de l'ANC, va reconèixer que Catalunya estaria fora de la Unió en un primer moment, per després retractar-se. Després d'una petita discussió sobre això, en Romeva diu que "a nivell legal, no està escrit enlloc que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió". Finalment diu que la Unió és un projecte molt pragmàtic i que davant un problema així, una solució podria trobar-se fàcilment. O fins i tot vàries.

Com a jurista en potència especialitzat en dret comunitari, voldria escriure aquí una resposta al senyor Romeva. Veig tres punts principals:

1. Un no-estat no pot ser expulsat de la Unió Europea.
2. La Unió Europea no pot fer fora a set milions i mig de ciutadans.
3. No està escrit enlloc que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió.

Anem a pams.

La no-expulsió del no-estat


La Unió Europea és una unió d'estats sobirans, establerta pels tractats bessons de la Unió Europea (TUE) i del Funcionament de la Unió Europea (TFUE), actualitzats per últim cop a Lisboa el desembre de 2007, entrant en vigor el 2009. Col·loquialment es parla del "Tractat de Lisboa". Qualsevol estat europeu compromès amb els valors de la Unió (recollits a l'Article 2 TUE) pot demanar entrar-hi (Article 49 TUE). Per poder demanar l'accés cal complir els criteris de Copenhague. Un cop l'accés s'ha demanat, s'ha de complir l'acquis communautaire (conjunt de lleis, normes i pràctiques) en 35 matèries diferents.

A ulls de la comunitat internacional, UE inclosa, un país esdevé un estat quan gaudeix de reconeixement diplomàtic. Aquest reconeixement pot ser implícit o explícit. A més a més, un estat pot reconèixer o no el govern d'un país com legítim. El reconeixement del govern comporta el reconeixement de l'estat, però no vice versa.

Si Catalunya s'independitza, és possible que no tots els estats del món reconeguin a Catalunya immediatament. Si un nombre important d'estats ho fa, incloent-hi sobretot els vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea, Catalunya podrà acabar formant part de la Unió Europea.

Si pocs o cap estat reconeix a Catalunya com a estat sobirà o, en qualsevol cas, no tots els vint-i-vuit estats membres de la Unió ens reconeixen com a estat sobirà, Catalunya no serà un estat a ulls de la Unió i per tant no podrà demanar l'accés a la Unió. És a dir, primer de tot Catalunya hauria de guanyar el reconeixement dels vint-i-vuit estat membres de la Unió.

Aquest escenari és més problemàtic del que sembla: com he dit abans, el reconeixement del govern d'un estat implica de manera implícita però obligatòria el reconeixement de dit estat. Si Catalunya no és reconeguda com a estat i és un no-estat, com el senyor Romeva diu, el govern català no tindrà legitimitat a ulls de ningú, fora de les nostres fronteres, i per tant la comunitat internacional considerarà que el govern legítim és el govern espanyol.

El senyor Romeva té raó en part: si a Catalunya no se la reconeix com a estat, no se la pot expulsar, però no se la pot expulsar perquè se la segueix reconeixent com part integrant del territori espanyol i, per tant, es considera al Regne d'Espanya sobirà sobre tot el territori català. El govern català no tindria cap legitimitat a ulls internacionals, mentre que una invasió espanyola seria vista com legal sempre i quan es respectessin els drets humans de la població civil.

Si pel contrari, Catalunya aconsegueix ser reconeguda com estat sobirà per la comunitat internacional, això haurà d'implicar sens dubte un tractat entre el Regne d'Espanya i la República de Catalunya, on es del·limitaran fronteres, i s'acordaran les condicions de la secessió: part del deute, part dels fons de pensions i de les reserves, entre moltes altres.

Si això passa, el nou Regne d'Espanya (sense el territori català) serà declarat l'estat hereu o successor de l'antic Regne d'Espanya (amb el territori català), segons la Convenció sobre la Successió d'Estats de 1978, i per tant tots els tractats, convencions i obligacions internacionals que l'estat predecessor va adquirir es conserven. Entre aquestes, ni cal dir-ho, els Tractats de la Unió Europea i del Funcionament de la Unió Europea. Això és una interpretació literal de l'Article 15 de dita convenció.

En aquest escenari Catalunya és l'estat independent nou o estat novament creat, i no adquireix cap obligació ni membresia de l'estat predecessor. El primer que aquest estat ha de fer és demanar l'entrada a Nacions Unides. La seva admissió es votaria a l'Assemblea General sota la recomanació del Consell de Seguretat (on un dels membres per rotació el 2015 i 2016 és justament Espanya). Al no adquirir els tractats europeus, Catalunya queda automàticament fora de la Unió (no cal fer-la fora) i ha de demanar l'accés si hi vol formar part. Això és una intepretació literal de l'Article 17.3 de dita convenció.

A més dels articles ja citats, també són rellevants els articles 34.1, apartat (b) i 35, primer sagnat.


La no-expulsió de set milions i mig de ciutadans


L'Article 20 del TFUE estableix la ciutadania europea, dient que qualsevol persona nacional d'un estat membre de la Unió és automàticament ciutadà de la Unió. Per defecte, si es deixa de ser ciutadà d'un estat membre, es deixa automàticament de ser ciutadà de la Unió. Excepte en un parell de casos molt concrets (com el que recull la sentència Ruiz Zambrano del TJE) i en qualsevol cas no relacionats amb el que aquí ens ocupa, la ciutadania europea és secundària i depèn directament de la ciutadania d'un estat membre.

Havent vist tot el que hem vist, algú amb un passaport català no seria ciutadà de la Unió Europea. Tot i així, i aquí el senyor Romeva té tota la raó del món, la immensa majoria dels catalans són ciutadans de la Unió en virtut de ser nacionals espanyols. Segons l'Article 11.2 de la Constitució espanyola no se li pot retirar la nacionalitat espanyola a cap persona que la va adquirir al néixer. És a dir, Espanya ni treuria ni podria treure la nacionalitat espanyola als set milions i mig de catalans que la tenen el dia que Catalunya s'independitzi. En virtut d'això, els catalans seguirien sent ciutadans de la Unió Europea sempre i quan conservin la nacionalitat espanyola que ningú no els hi pot treure.

Cal tenir en compte un altre punt: les lleis de doble nacionalitat les imposa cada país lliurement pels seus nacionals. La llei a Espanya només reconeix la doble nacionalitat amb els països llatins, Andorra, Portugal i Filipines. Vist això, és de llei pensar que la doble nacionalitat amb una Catalunya independent es reconeixeria immediatament. Tanmateix, Espanya no prohibeix tenir múltiples nacionalitats. Posem l'exemple d'una persona que tingui passaports de Xile, Espanya i Regne Unit. El govern espanyol reconeix que el ciutadà espanyol X també és ciutadà xilè, i no reconeix que és ciutadà britànic, però no li prohibeix tenir un passaport britànic sempre i quan no l'utilitzi dins del territori espanyol.

En aquest punt, la llei espanyola és bastant oberta i permetria sens dubte, o bé com a conveni de doble nacionalitat o bé com a nacionalitats múltiples, que un ciutadà de la nova República de Catalunya adquirís la nacionalitat catalana tot en conservant l'espanyola, declarant en els tres anys següents a l'adquisició de la nacionalitat catalana la seva voluntat de conservar la nacionalitat espanyola.

Per altra banda, hi ha països com Holanda o Alemanya que imposen restriccions o prohibeixen totalment les nacionalitats múltiples. Aquí ja dependria d'a) la voluntat dels catalans independitzats de conservar la nacionalitat espanyola i de b) la voluntat del nou govern català de permetre la nacionalitat múltiple. No hauria de ser un problema, però s'ha de tenir en compte.

Tornant a la frase d'en Romeva, la Unió Europea no té competència per fer fora a ciutadans, donat que la ciutadania és una competència nacional i que la ciutadania europea s'estableix com secundària i totalment dependent de la ciutadania nacional. En qualsevol cas, tots aquells catalans que conservin el passaport espanyol, que seran tots aquells que vulguin perquè segons la Constitució espanyola és il·legal privar a algú de la nacionalitat, seguiran sent ciutadans de la Unió Europea - en virtut del seu passaport espanyol. Els ciutadans únicament catalans serien només ciutadans de la Unió en el moment en què Catalunya es convertís en un estat membre, i mai abans.


La no-escritura de l'expulsió


Ja ha quedat establert que una Catalunya independent amb reconeixement internacional quedaria automàticament fora de la Unió Europea, ja que ara mateix hi forma part donat que és part integral del territori d'un estat membre, en aquest cas Espanya. Contra tot pronòstic, hi ha precedent: la independència d'Algèria l'any 1962. Just abans la guerra algeriana, Algèria es considerava un departament francès, no una colònia, i per tant formava part de la Comunitat Econòmica Europea. Un cop va independitzar-se de França va deixar de formar-hi part. El cas és una mica diferent ja que els algerians eren francesos de segona i Algèria no té territori europeu, però en aquest cas inicialment va sortir de la Comunitat simplement pel fet d'haver deixat de formar part de França.

El cas de Grenlàndia és encara més clarificador: com a part del Regne de Dinamarca va entrar a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1973. El 1985 va votar en referèndum a favor d'abandonar la CEE, degut a la política europea en matèria de pesca, però va romandre part del Regne de Dinamarca. Avui els grenlandesos són ciutadans danesos (i per tant europeus), mentre que el territori grenlandès forma part de Dinamarca, però no així de la Unió Europea.

Havent vist els dos primers punts, i sabent que hi ha casos de territoris que han abandonat la Unió, voluntària o involuntàriament, cal adonar-se que una Catalunya independent reconeguda internacionalment estaria automàticament fora de la Unió Europea, des d'un punt de vista purament legal. Cal veure doncs com seria l'accés d'una Catalunya en aquesta posició a la UE.

Els criteris de Copenhague d'accés van ser acordats pels caps d'Estat i govern dels estats membres l'any 1993, i no han estat incorporats al Tractat per poder garantir que la decisió d'admetre a tràmit i d'acabar acceptant a un estat com membre de la Unió sigui una decisió política on el Tribunal Europeu de Justícia de Luxemburg no hi tingui competència.

Catalunya clarament compleix l'acquis communautaire, donat que porta trenta anys dins la Unió. Els criteris de Copenhague, requisits sine qua non per demanar l'adhesió, són els següents:

  • Institucions estables que garanteixin la democràcia, l'estat de dret, i el respecte dels drets humans.
  • Economia de mercat funcional.
  • Voluntat i capacitat d'assolir els objectius d'integració de la Unió en matèria d'unió política, econòmica i monetària.

Mal dades han d'anar per a què una Catalunya independent no pugui complir aquests requisits de manera automàtica. Des d'un punt de vista legal, Catalunya com a estat ho tindria molt millor que qualsevol altre estat a l'hora d'adherir-se a la Unió, car ja compleix tots els requisits i tot l'acquis.

Un cop reconeguda com a estat pels vint-i-vuit estats membres (i no abans), hauria de presentar la candidatura d'adhesió al Consell. Els dossiers s'estudiarien de manera ràpida i probablement senzilla, donada la simplicitat de mantenir el compliment de l'acquis durant el temps que el país estigui fora de la Unió.

Per finalitzar l'adhesió es firmaria un tractat d'accés entre els estats membres i l'estat candidat. Un cop aquest tractat sigui ratificat per tots els estats (tant membres com candidat) i per les institucions, es fixa la data d'adhesió. Aquest web jurídic de la Unió explica el procés d'adhesió perfectament i de manera bastant senzilla.

Degut a la rapidesa del procés en el cas català, des d'un punt de vista legal un altre cop, cal pensar que el procés podria completar-se en uns tres anys, basant-nos en els exemples històrics (no equiparables, però) de Suècia, Àustria o Finlàndia. Les condicions necessàries serien el reconeixement com a estat per part dels vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea (incloent l'estat successor a Espanya, és a dir Espanya-sense-Catalunya), la signatura del tractat d'adhesió per part dels governs de tots els estats membres i les institucions europees, i la ratificació de dit tractat per part de les cambres legislatives dels vint-i-vuit estat membres, a més del poder legislatiu europeu i del Parlament de Catalunya.


Possibles entrebancs al llarg del camí


Finalitzada l'anàlisi jurídica, m'agradaria comentar de manera breu els possibles problemes des d'una perspectiva politològica. Primer parlaré del moment de la declaració d'independència i els dies següents a dita declaració, i després de la possible adhesió de Catalunya a la Unió Europea.

Tot indica que el Parlament de Catalunya tindrà una majoria absoluta independentista  no gaire àmplia després del 27 de setembre, sumant-hi els escons de Junts pel Sí (JpS) i de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Els dirigents d'aquestes forces s'han compromès a iniciar el procés per a efectuar una declaració unilateral d'independència (DUI) si aquesta majoria absoluta es produeix.

És difícil pensar que una DUI aprovada per una majoria absoluta ajustada gaudirà d'ampli suport i reconeixement internacional. Normalment les secessions requereixen majories absolutes àmplies sobre el cens, no majories absolutes ajustades sobre el cens, ni molt menys majories absolutes virtuals sobre escons, basades en minories sobre el cens. Sóc conscient que per a poder fer-ho així caldria un referèndum que malauradament no ha estat autoritzat, però és un punt a tenir en compte a l'hora de pensar en el reconeixement internacional de la DUI catalana.

Si aquesta DUI no és reconeguda, tampoc no seran reconeguts ni el govern català com a legítim representant de la societat catalana ni Catalunya com a estat. Si això passa, a ulls de la comunitat internacional, Catalunya no serà més que una part rebel dins del territori espanyol, i el govern espanyol continuaria sent vist com el legítim sobirà sobre Catalunya. 

Com he esmentat abans, una destitució del govern català per part de les autoritats espanyoles seria vista com legítima a ulls internacionals, mentre que els drets humans de la població civil fossin respectats - és difícil pensar que no ho fossin a l'Europa del segle XXI, fins i tot amb tancs de per mig. Si fossin violats, Espanya podria enfrontar-se a una sanció per part de les autoritats europees. Sobre el paper, fins i tot una expulsió, però veient els últims quatre anys a Hongria cal acceptar que això no passarà. Si pel contrari no ho fossin, però, podria destituir el govern català (legal a nivell internacional) i després suspendre l'autonomia catalana i governar Catalunya des de Madrid, com preveu la Constitució espanyola (legal a nivell espanyol). Cap dels dos punts és il·legal segons el dret comunitari, punt important ja que en aquest escenari Catalunya mai deixar de formar part d'Espanya i per tant, tampoc no deixa de formar part de la UE.

I s'hauria acabat el bròquil.

Si pel contrari, la declaració d'independència fós reconeguda per Espanya, cal pensar que la resta d'estats europeus reconeixerien a Catalunya com a estat sobirà just a continuació, i així (i només així) podria iniciar els tràmits per adherir-se a la Unió Europea.

Una cosa és reconèixer a Catalunya com a estat sobirà, que ja seria complicat d'assolir, donats els moviments independentistes a nombroses regions de diversos països europeus: els escocessos i els nord-irlandesos a la Gran Bretanya, els bretons, els alsacians i els catalans a França, els bascs a França i Espanya, els padans i els sud-tirolesos a Itàlia, els bàvars a Alemanya, els flamands a Bèlgica, etc. És legítim pensar que alguns d'aquests estats tindrien recança a reconèixer una Catalunya sobirana per por a les conseqüències respectivament internes. Per parlar clar, el govern francès podria dir "no reconec a Catalunya per evitar donar ales als moviments secessionistes bretons o fins i tot catalans dins de França".

Una altra cosa ben diferent és acceptar l'adhesió de Catalunya a la Unió Europea. Fins i tot si aconseguíssim que tots els estats membres de la Unió Europea ens reconeguessin individualment i fóssim acceptats com a membre de Nacions Unides, caldria que el nostre tractat d'adhesió a la Unió fós ratificat per tots els parlaments nacionals. Tornant a l'exemple francès, fins i tot si l'Eliseu reconegués a Catalunya, l'Assamblea Nacional (la cambra baixa del Parlament) podria no acceptar l'adhesió de Catalunya a la UE un cop calgués la ratificació del tractat, i fins i tot si la resta de països sí que l'acceptessin, amb un que digui que no, s'hauria acabat el bròquil.

I també cal tenir en compte la dimensió espanyola: si arribéssim tan lluny, està clar que estaria en el millor interès d'Espanya que Catalunya fós membre de la Unió. Per desgràcia, la política a Espanya, igual que a Catalunya, és sovint menys racional i més carregada emocionalment del que hauria de ser, i cal pensar que en una qüestió tan sensible com la ratificació del tractat d'accés de Catalunya a la Unió Europea, la votació no estaria sotmesa a disciplina de partit, amb el que molt possiblement els diputats espanyols ens tombarien.


I aleshores què?


Com acabem de veure, des d'un punt de vista legal és molt complicat, però no impossible, que Catalunya s'independitzi, sigui reconeguda com a estat sobirà i acabi adherint-se a la Unió Europea. Com també hem vist, els possibles entrebancs polítics (i fins a cert punt legals) són massa nombrosos com per pensar que no ens n'hi trobarem cap.

El senyor Romeva diu a la BBC que la Unió és de natura pragmàtica i que diverses solucions poden ser trobades si la voluntat política hi existeix. Després de veure el que ha ocorregut amb Grècia, i la càrrega moral i sentimental del discurs neoliberal de la gran majoria de líders europeus (no només l'Angela Merkel), tinc els meus dubtes que això sigui com ell diu, però fins i tot si ho fós, hi ha dues limitacions importants al pragmatisme comunitari:

Primer, el context legal estableix de manera més clara del que sembla aquest procés, si hi combinem els sistemes de dret internacional públic, el dret comunitari i el dret nacional espanyol. El Tribunal Europeu de Justícia mai permetrà que les institucions comunitàries violin el dret europeu, el que limita en enorme mesura les eines polítiques pragmàtiques que la Unió podria emprar en un cas tan sui generis com la secessió de Catalunya d'Espanya.

Segon, la Unió Europea continua sent una unió d'estats sobirans, i de fet, els tractats que l'estableixen formen tanta part del dret comunitari com del dret internacional públic. Això vol dir que en matèries sensibles els estats s'han reservat la competència, trobant-s'hi el reconeixement d'estats i de governs, les qüestions de nacionalitat i els procediments d'adhesió a la Unió entre elles. Per tant, per molta voluntat que la Unió pugui tenir, tots els estats membres hauran d'intervenir, així com la comunitat internacional, tant a títol col·lectiu a Nacions Unides com a títol individual.

Estem en un moment històric a Catalunya. Molts catalans tenen un somni d'independència, molts catalans desitgen romandre part d'Espanya, i uns quants catalans potser encara no han decidit què volen, pels motius que sigui. Les lleis a vegades són justes i a vegades no ho són, i segur que tots podem pensar en exemples d'ambdues. No se'ns pot entel·lar el seny, però, a l'hora de raonar i d'analitzar tots els possibles escenaris, preferim quin preferim, o per brutals o irreals que siguin.

També hem d'entendre que no sóm el centre del planeta. La resta de països del món ens mira encuriosida, però cap d'ells no està disposat a sacrificar res per Catalunya, sigui independent o sigui part d'Espanya. Cal ser conscients que molts estats optaran per triar l'opció més còmoda i fàcil, tenint en compte tant les pròpies situacions internes com llurs relacions amb Espanya. En aquest context ho tenim complicat. Si realment anem a per totes amb la independència catalana, no pot ser que els qui s'estan ocupant de liderar el procés secessionista estiguin esperant el millor i no estiguin preparant-se pel pitjor. Perquè, després de tot, passi el que passi, és el futur de tots el qui està en joc.

Sunday, 6 September 2015

Crónica de un encuentro podemita en París

"¿Viene Pablo Iglesias a París?" Eso pensé al ver el evento en Facebook. Sábado 5 de septiembre, como parte del Foro Exterior de Podemos, mesa redonda sobre la aplicación de los derechos humanos. No presté mucha atención al tema cuando vi que venían Juan Carlos Monedero y Pablo Iglesias. Así que como RSVP le di a "Asistiré", claro está.


El haberme enterado tan sólo un par de días antes del Día D, y el haber tenido esos días ocupados me permitió llegar sin expectativas ni ideas preconcebidas. Algo raro en mí, tampoco llevaba ninguna pregunta preparada. Y menos mal.


El evento recomendaba estar allí a las 5.30pm, dado que el coloquio empezaba a las 6pm. A las 5.15pm estábamos ya en el sitio, por si acaso. Poco a poco empezó a llenarse el anfiteatro, misma sala donde se fundó el Club des Cordeliers en 1790. A las 5.50pm la sala estaba ya poco menos que a reventar. Y allí no estaban ni Juan Carlos ni Pablo. Lo más remotamente parecido era un cartel medio abandonado en la mesa con el nombre de Monedero.

A las 6.15pm la gente empezaba a mosquearse, y a las 6.20pm una tal Arantza, del círculo podemita de la Ciudad de la Luz si no lo entendí mal, inauguró la sesión con un sentido mítin. Tras la ovación que siguió a su charla, la moderadora del debate nos anunció que el avión de Monedero venía con retraso, y nos explicó que el coloquio se dividiría en tres rondas de intervenciones: las dos primeras de diez minutos por ponente, y la última de cinco minutos cada uno.

Empezó hablando el señor Joinet, autor de los "principios Joinet" del Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, destinados a luchar contra la impunidad en caso de crímenes de lesa humanidad. Dichos principios se basan en el derecho a la verdad, a la justicia, a las reparaciones y a la garantía de no-renovación de la violencia. En otro contexto su charla habría sido recibida con gran entusiasmo; no en una sala mosqueada por la falta de Iglesias y Monedero. Habló de la problemática española, de como sus principios no se respetaron demasiado en España, que fue casualmente objeto de una de las primeras investigaciones del Alto Comisionado en materia de impunidad.

Le llegó el turno a la señora Messuti, abogada de la querella argentina. Para los neófitos, la querella argentina es un conjunto de investigaciones judiciales sobre los crímenes del franquismo que se efectúa en tribunales argentinos. Dio una pequeña presentación sobre la querella, no muy profunda como ella mismo dijo debido a la falta de tiempo. Y Monedero sin aparecer.

Empezó a hablar Tania González, eurodiputada de Podemos - que no Tania Sánchez, la ex de Pablo Iglesias. Arremetió contra los poderes financieros hablando del incumplimiento de los Objetivos del Milenio en materia de desarrollo, que justamente han vencido este 2015. Llevaba hablando ya ocho de sus diez minutos cuando se abrió la puerta del anfiteatro y entró Juan Carlos Monedero de manera nada discreta, saludando al personal.

Pasó por detrás del estrado y tuvo a bien saludar a la señora González acariciándole y removiéndole el pelo, mientras ésta intentaba seguir con su discurso. Juan Carlos se sentó y saludó sonriente a la sala, Tania se dio cuenta de que nadie la estaba escuchando, y se interrumpió a sí misma, diciendo "aquí acaba de llegar una estrella del rock, podéis aplaudirle". Gran ovación en la sala. No parecía molesta.

Cuando acabó su discurso, le cedió la palabra a Monedero que, como buen showman y mejor orador, se adueñó de la sala en segundos. Atacó duramente a la Constitución salida de un perdón general, de una impunidad absoluta para con los criminales del franquismo. Criticó las manos manchadas de sangre de Fraga, uno de los Padres de la Constitución del 78. No respetó en absoluto su tiempo y aunque la señora Mesquida lo miró en un par de ocasiones, no se molestó en interrumpir el discurso hasta que acabó.

Para entonces nos habíamos plantado en las 7.30pm, llevábamos dos horas sentados sin movernos, y las caras intranquilas de la gente daban a entender que estaban esperando una pequeña pausa… que obviamente no llegó. Empezó el segundo turno.

Los cuatro ponentes y la moderadora. © Sergio Marín, 2015.

El señor Joinet nos contó una anécdota de sus días de consejero en Matignon (residencia del primer ministro francés), donde estuvo presente tanto en tiempos de Giscard d'Éstaing (derecha) como de Mitterrand (izquierda). Dice que los funcionarios flipaban en los primeras reuniones del gobierno de izquierdas, ya que cuando llegaban los políticos se besaban, se abrazaban y se tuteaban (esto último en Francia es muy poco común). Explicó cómo en la siguiente reunión se puso en la puerta aleccionando al personal: nada de tuteo, nada de besos, así no se gobierna un país.

Empezó a hablar la señora Messuti otra vez, explicando como antes se tomaba declaración a las partes por videoconferencia desde el consulado argentino correspondiente y de cómo ahora el sistema ha mejorado, el tribunal argentino envía la documentación al tribunal español correspondiente, que es quien se encarga de tomar declaración - esto denota la colaboración de la justicia española, y por tanto una mejora en la lucha contra la impunidad de los crímenes franquistas.

El turno pasó a la señora González de nuevo, y de nuevo habló de cómo los objetivos del milenio no se han cumplido en Grecia ni en España ni en ningún sitio, y de cómo nuestros gobiernos nos han obligado a "exiliarnos" - curiosa palabra para emigrar, dado que luego a los exiliados y refugiados sirios sí que los llamamos inmigrantes y no exiliados.

Y de nuevo Monedero: la ponencia en francés de Joinet, la monotonía de Messuti y la estridencia de González habían convertido a más de media sala en groupies incondicionales de Juan Carlos, más que nada por romper un poco con el calor soporífero de la sala cerrada y las ganas de ir al baño que acechaban ya a bastantes. En este soliloquio se dedicó a hablar, entre risas y chistes, de las vilezas de la transición ("nos acostamos franquistas y nos levantamos demócratas"), ignorando que cualquier transición suele ser así para profesores de universidad, fuerzas del orden, funcionarios, y demás colectivos que mencionó explícitamente.

En este momento eran ya las 8.15pm y ni rastro de Pablo Iglesias, ni una explicación ni nada. La gente empezó a irse, haciendo tanto ruido que no pude oír el principio de la última intervención de Louis Joinet. La señora Mesquida -la moderadora- tuvo que llamar al orden.

En este último turno los cuatro ponentes se dedicaron a citar más que de costumbre, con lo que al final fue una especie de colección de citas célebres, más que una serie de ponencias supuestamente relacionadas. El mosqueo general era palpable: la gente estaba ahí para oír a Pablo, no para escuchar a varios expertos exponer sus propias ideas sobre la aplicación de derechos humanos a escala mundial con mención especial a la Piel de Toro, que ni se tomaron el tiempo por otro lado en interactuar entre ellos. Fueron cuatro conferencias divididas en tres partes, pero para nada un foro ni un coloquio.

Finalmente, tras saltarse de nuevo el tiempo para hablar del programa de Podemos en su última intervención, Monedero cerró la parte de charla y dio paso a las preguntas. Todavía sin haber hecho pausa, siendo ya las 8.40pm. Y suma y sigue.

La primera pregunta fue de un español medio-checoslovaco (familia de izquierdas) y medio-yugoslavo (familia de derechas) con pendientes con la bandera republicana y un claro conflicto ideológico que habló de la fisiocracia y del impuesto único sobre el valor de la tierra, disimulando su improvisado mítin preguntando la opinión de Monedero (y por ende de Podemos) al respecto. Aún no estoy seguro que ninguno de los presentes en la sala entendiéramos la pregunta.

Y en ese momento se armó lo que, por hablar fino, catalogaría como un lío del copón. El micrófono inalámbrico se perdió y una señora anciana envuelta en una bandera republicana empezó a dar gritos. Empezó preguntando sobre la opinión de Podemos al respecto de la Tercera República, y cuando se le pidió amablemente esperar su turno y el micrófono, empezó a chillar que viva la República, marcándose un Umbral y diciendo que ella había venido a hablar de la Tercera República. La gente le recordó que había venido de muy lejos para el coloquio, y ella dijo que le daba igual porque ella había venido de Paríse para hablar de la República.

Se le cedió el turno a un joven español residente en Noruega que había bajado a París expresamente para el #foroexterior. Empezó a hablar diciendo que tenía tres preguntas, cuando en realidad lo que tenía preparado era un mítin de siete u ocho minutos, cuyo principio se vio interrumpido por los constantes chillidos de la entrañable abuela republicana del párrafo anterior que exigía su turno de palabra. Después de eso una señora francesa le preguntó a Joinet si el Front national era compatible con los derechos humanos y si los valores republicanos -franceses- se estaban perdiendo. Pesimismo francés de libro.

Se decidió tomar una pregunta más. Cómo no, la de la abuela republicana, que simplemente repitió por el micrófono lo que previamente ya habíamos oído todos en un tono considerablemente más elevado. Iban a empezar las respuestas cuando interrumpió la moderadora diciendo que eran las 9pm y que nos iban a echar de la sala en breves, disculpándose por no poder dar paso a las respuestas de tan interesantes preguntas. Cerró diciendo "cómo ven, a veces no podemos", lo que produjo un silencio cargado ante el chascarrillo más inapropiado de la tarde.

La señora Messuti ignoró completamente a la moderadora y dio una respuesta encendida a la republiyaya hablando sobre cómo una investigación concreta dentro de la querella argenitna no puede seguirse a nivel individual a no ser que se sea parte implicada, pero que su bufete en Buenos Aires está dispuesta a explicar bien cómo funciona y a dar datos generales de la querella a quién lo quiera. El señor Joinet contestó a su compatriota diciendo que al Front national debe ganársele en las urnas, en los medios y en los hechos, no en los tribunales.

Eran las 9.10pm, la gente estaba ya quemada, tras cuatro horas sin pausa metidos en Les Cordeliers, sin que hubiera aparecido Pablo Iglesias, y viendo que llevaban diez minutos echándonos de la sala. Nos pusimos en pie y empezamos a ponernos todos los abrigos para salir a la calle decepcionados cuando, de repente, por fin, apareció Pablo saludando al personal. Aprovechando que todo el mundo estaba de pie, se le vitoreó con aplausos y a gritos de "Sí se puede". Ahí queda eso, señora Mesquida, ahí queda eso.

Entrada triunfal de Pablo. © Sergio Marín, 2015.

El público aún estaba algo consternado por verlo y ya, dado que nos estaban echando de la sala.  De mientras Pablo fue a abrazarse efusivamente con Monedero y con González. Me recordó a las palabras de Joinet minutos antes. No hubo problema alguno, la moderadora dijo que tras la intervención de Pablo se abriría el turno de preguntas y que sería bueno ponerlas previamente por escrito para avanzar con el tiempo. Fuera abrigos, y a sentarse otra vez.

Y empezó a hablar el señor Iglesias. Aunque buen orador, ni de lejos es tan carismático como Monedero, y se le notaba visiblemente cansado. Dedicó un aplauso a los españoles exiliados y habló del voto rogado (es decir, de las relativas dificultades del registro de votación para los españoles que vivimos en el extranjero, que viene a ser igual de complejo que un registro de votación normal para cualquier ciudadano británico, estadounidense o francés residente en su patria). Propuso su abolición y la creación de una circunscripción electoral para los españoles residentes en el extranjero. Vitoreo general.

Arremetió contra Catalunya también: primero dijo que España estaba demasiado lleno de corruptos, que enarbolan tanto banderas españolas como catalanas. Vitoreo general. Luego aprovechó para honrar a La Nueve y a la lucha republicana española en Francia, añadiendo como la delegación del Gobierno en Catalunya había conmemorado recientemente a la División Azul. Vitoreo general.

Y empezaron las preguntas. La primera fue a la yugular: "¿estás a favor de la salida del euro?" A lo que respondió que si fuera francés, quizá sí, pero que España no puede permitirse las consecuencias de una salida del euro. Que el euro fue una victoria neoliberal de la derecha, que la izquierda fue derrotada, pero que no hay mucho que hacer. Que entiende por qué Tsipras ha cedido, y que está convencido de que volverá a ser primer ministro tras las próximas elecciones.

Expresó orgullo y admiración por Ada Colau y por Manuela Carmena dada su iniciativa para acoger a refugiados en sus ciudades, y expresó su apoyo por la eliminación del Artículo 3 del Mecanismo de Dublín, autorizando así a posibles refugiados a solicitar el asilo desde origen sin tener que jugarse la vida cruzando medio continente.

Expresó su frustración ante ciertas izquierdas europeas, como Renzi o sobretodo Hollande, de quién dijo que está poniendo una alfombra roja para que Marine le Pen sea elegida presidenta en 2017.

Y finalmente se acabó, tras más aplausos, vitoreos y gritos de "Sí se puede". Empezamos a desalojar la sala, muy cerquita de las 10pm, mientras la gente se aglomeraba con la esperanza de poder tocar, hablar o ser bendecido por el líder. En ese momento agradecí no llevar ninguna pregunta preparada: después de lo que había visto, me había quedado todo claro.

Rica tortilla vasca con fundamento y mucho garrote. © Sergio Marín, 2015.

Salí en dirección hacia el baño tras cinco horas sin ir y después me fui con varia gente a continuar la velada siguiendo la misma línea. Primero una copita de malbec en un bar latino, para celebrar la querella argentina, y luego una cena en un restaurante vasco, para celebrar la lucha contra la opresión y la comida casera del pueblo llano. Un vasco iparretarra, eso sí, que para eso seguíamos estando en Francia.

Sunday, 5 July 2015

Ναι η οχι;

Podéis encontrar mi análisis previo al referéndum en español aquí.

You may find my pre-referendum analysis in English here.

Wednesday, 7 January 2015

Charlie Hebdo/Pegida or the problem of representativeness

Today is a sad day. Twelve people are dead after a shooting at Charlie Hebdo in Paris. As a political scientist, it concerns me. As someone living in Paris, its aftermath will surely affect me. I have already received an e-mail from my university informing me of all the new safety measures put in place. I am not writing this from France, so my safety is not compromised for the weeks to come. In any case, it pains me that what is home now should find itself involved in this.
If you were expecting me to carry on this posting by ranting on the "Islamisation of the world", Islamic fundamentalist radicalism, Jihadism, or even multiculturalism, you may as well stop reading now because I will do no such thing.
You see, all I see here is a problem of representativeness. A few make all the noise, a majority is silent, fearful and stranded vis-à-vis the public arena.

Charlie Hebdo is a French satirical magazine based in Paris. Between 2011 and 2012 it published a few cartoons depicting Prophet Muhammad. This being highly offensive within Islamic values, Muslims across the world were outraged at this. Indeed, the magazine's office was bombed in November 2011. This morning at 11am two (or more) men with guns have gone in and have started killing journalists, only after calling them by their names, so they would know it was not accidental. 12 people have been killed, and the attackers are as of writing (9pm CET) at large. A few journalists managed to record and leak some videos of the terrorists in action, and they should appear on every dictionary as the graphic definition of horror.
So the big question is, is this Islam? Easy answer: no. Click on the link if you speak French, in it you will listen to the imam of Drancy, a city in the Paris outskirts. Back in the day he stated his opposition to the cartoons depicting Muhammad, but he was always clear on one thing: art is fought through art, not through blood. In a similar fashion, Dalil Boubakeur from the Paris Mosque has stated that in Islam "human life is sacred". If you'd rather hear it in English, I can rescue a piece I wrote two years ago after the Rigby shooting in London. At its very end there is a video of a London imam saying more or less the same. And if that is not enough, you should know that by pure chance a few French imams are currently visiting the Vatican, and have condemned the attacks together with Pope Francis. Even the Islamic Council of Spain has spoken against it.
One of the police officers who has lost his life today was named Ahmed and was a practising Muslim. He died protecting his fellow citizens, he died saving lives.

Religion is only part of your identity. Fearmongering bigots use the terms Muslim and Arab casually and interchangeably, as a synonym of 'evil'. This entails a number of inconsistencies:
1. Muslims and Arabs are not the same. Not all Arabs are Muslims, and most Muslims are not Arabs.
2. Neither Muslims nor Arabs are evil. Some people are evil, most people are not, irrespective of everything else.
3. Even if you are Muslim and Arab, that would still be one part of your identity: you can still be German or French, man or woman, left-wing or right-wing, and none of those variables are mutually exclusive.
4. If you are not aware of the three points above, it is not them; rather, it is you who are the danger to society.

Pegida fits very well into number 4. Freely translated, it is an acronym for "Patriotic Europeans against the Islamisation of the West". So what is it? It is a German organisation originating in Dresden whose main aim is to protest against the presence of so many Muslims in Europe, perceiving them as a cultural threat. In a nutshell, it is bigotry in its maximum expression. Even Merkel, who once declared that multiculturalism had failed, has said she is against Pegida's values. This phenomenon is not reserved to Germany though, there is the Front National in France, and in Spain, even though these opinions have hardly no space in the public arena, #StopIslam is at the time of writing the second (most) Trending Topic on Twitter.

So this is my message today: minorities should not represent majorities. Pegida does not represent ethnic Germans, today's killers do not represent Muslims. It is that easy. The majority of European Muslims are like Ahmed, the police officer who was killed today, or like the imam of Drancy: people who are integrated, people who care, people who feel part of the community, people who do not deserve to be blamed by the actions of a crazy minority.
Europe faces hard times, I would humbly ask everyone with some common sense not to be carried away by bigotry, by the easy way out; by blaming all Muslims of it, by considering them an ethnic group. Further alienating them will do no good to anyone.

Let us all unite for the sake of Europe. Let us all together fight ignorance and bigotry, because after all, what are racism and radicalism if nothing but sheer ignorance?

Yours truly,
A concerned temporary Parisian.