Monday, 10 November 2014

Reflexions sobre el 9-N

Nota: La traducción al castellano de este texto estará disponible en un par de días.
NB: The English translation of this post will be available in a couple of days.

Referèndum vinculant. Referèndum no vinculant. Consulta. Consulta alternativa. Procés participatiu. El que poc a poc ha anat evolucionant, o segons alguns degenerant, va arribar finalment a la seva conclusió aquest 9 de novembre. Enguany sabem que finalment sí hi ha hagut vots i urnes, i una pregunta amb una sub pregunta.

Per altra banda, quan escolto el President Mas sortint a fer la seva roda de premsa i felicitant-se per l’èxit rotund del procés participatiu, no puc deixar de preguntar-me que de què està parlant.
Si parlem a nivell d’autodeterminació, la consulta ha estat un èxit moderat. La gent ha tingut la oportunitat de poder votar, fins i tot després d’estar il·legalitzada i impugnada la consulta, per poder decidir el seu futur. I això sempre és una bona notícia per la democràcia: poder votar, poder expressar-se. Però recordem, la democràcia també hi porta implícitament el dret a no votar, el dret a no expressar-se.
I aquí és on vull arribar avui: a nivell d’independència, la consulta ha estat un fracàs per la causa de la independència de Catalunya. Els percentatges a favor de la independència, és a dir, l’opció sí-sí, han tingut un recolzament del 80% arreu de Catalunya. Al voltant d’un 10% dels vots han estat emesos per la opció sí-no, que ningú sap ben bé què vol dir però que ve a demanar una federació amb Espanya amb més competències per a la Generalitat. La resta dels vots són principalment pel no, però també vots en blanc, nuls, etc. La part que és una mica fosca és la taxa de participació, de 2.305.290 votants (dades de Participa2014.cat). Aquests votants són sobre un cens d’entre 6.288.000* persones, el nombre exacte desconeixent-se degut a la permissió de deixar participar en el procés a aquells residents de Catalunya que siguin majors de setze anys i/o ciutadans no espanyols, col·lectius que habitualment no tenen dret de vot. És a dir, que el nombre total de catalans que ha votat per la independència és de 1.861.753 persones. Sobre 6,2 milions, un 29,61% del cens. Unes 232.000 persones han votat sí-no, xifra que equival a un 3,69% del cens. Pel no han votat 104.332 persones, un 1,64% del cens. Sumant-hi la resta de vots, ens dóna una participació del 36,67% dels catalans amb dret de vot al procés participatiu del 9-N, excloent els 13.500 vots emesos a l'estranger - entre ells, el meu.
Aquestes xifres no són bones pels partidaris independentistes per varis motius. El primer, perquè comptant amb què la immensa majoria dels independentistes han votat en el procés, aquests no arriben al 30% de l’electorat. Això pot sonar a judici de valor, però fins i tot reconeixent que la validesa d’un referèndum legal, permès i vinculant seria més alta i per tant hi comptaria amb més votants, entre ells més votants independentistes, és difícil pensar que la gent partidària a la independència que no ha votat durant el 9-N sigui més que una minoria. Per tant ens trobem amb què gairebé tres quartes parts de l’electorat català no desitja la independència de manera directa. Evidentment hi ha divergències d’opinió entre ells, però la independència de la manera en què ens ha estat plantejada per part de la Generalitat i de l’ANC, no la volen. I després de tres anys de campanya, aquestes són xifres dures de païr per aquest col·lectiu.
En segon lloc, són xifres difícils perquè demostren que ara mateix hi ha una enorme manca d’alternativa política per a milions de catalans, que no es senten representats per cap dels discursos oficials, siguin secessionistes com el de l’ANC, siguin unionistes com el de la SCC.
Aquestes xifres no són bones tampoc perquè treuen legitimitat a la causa catalana davant el Govern central d’Espanya, amb qui serà més difícil negociar degut a què ara ja saben que gairebé dos terços dels catalans, per un motiu o un altre, han acceptat els seus motius per declarar la il·legalitat de la consulta i s’han quedat a casa, sigui per manca d’interès polític, sigui per boicot.
I sobretot, aquestes xifres són pèssimes per a Catalunya com a societat. Ens trobem davant una societat on el col·lectiu més unit, i el qui fa més enrenou, està composat per una quarta part dels catalans. Després hi ha un col·lectiu federalista d’un 4% dels catalans i un col·lectiu pro status quo de menys del 2%. Fins i tot després d’una consulta, que per molt que fós organitzada per voluntaris d’una de les bandes i en gran mesura en resposta a les demandes d’aquesta mateixa banda, va ser una consulta oberta a tothom, no sabem on es situen el 63,33% dels catalans en l’espectre. Gràcies a l’empenta cívica del procés sobiranista és fàcil sospitar que no estan a favor d’una independència completa, però no sabem si volen una reforma federal, si volen l’status quo, si volen que l’autonomia de Catalunya sigui sospesa, etc. No sabem el que volen. És un fracàs com a societat no saber respondre a una majoria que sense necessàriament ser silenciosa sí que ho està en aquests moments. Serà per ràbia, per apatia, per por, per legalitats? Tristament tampoc ho sabem.

Podem quedar-nos amb el trist i ja envellit argument que diu que “qui no vota, cedeix el vot”, però això més que govern del poble, més que procés popular, és entrar en una dinàmica partidista d’assegurar-se el poder a un mateix. Jo us convido a la reflexió.
Hi ha gairebé 1.900.000 persones a Catalunya que volen que es trenquin els llaços amb Espanya. No els podem ignorar. Hi ha 230.000 persones que volen renegociar la relació catalana amb Espanya, i tampoc no els podem ignorar. Hi ha més de 100.000 persones que volen mantenir l’estat autonòmic actual, i no, no els podem ignorar. Però sobretot, a qui no podem ignorar és als més febles, els qui no es van sentir representats en el procés com per sortir-hi. Potser sí ho estaven, però no s'hi van sentir. I això a una societat democràtica amb sobirania popular és indesitjable, ja que si no sabem a qui hem de respondre, és impossible que poguem saber què i com hem de respondre.

Convido a Mas a reflexionar sobre tots els catalans als qui diu representar i no representa, convido a Rajoy a reflexionar sobre tots els catalans qui no senten que la seva representació sigui legítima, i sobretot, us convido a tots vosaltres, catalanes i catalans, a pensar què podem fer per arribar a tothom, per a què totes les posicions hi tinguin cabuda, i per a què la catalanitat no es mesuri en terms de participació política sinó de ciutadania i de pertinença social al gran col·lectiu que sóm la societat catalana. Com sempre ha estat.


*Gràcies a Anònim per fer-me adonar que no havia actualitzat les dades a l'escrutini del 100% de les meses.